Mandoni i el pont del Diable

Martorell

Diu la llegenda que en el temps de la conquesta romana, per causa de la brutalitat i les rapinyes dels romans, les tribus iberes es varen revoltar.
Els ilergetes (tribu íbera establerta a l'entorn de Lleida) dirigits pel valent Mandoni, encara que lluitaven amb força i coratge, no podien contenir l'empenta abassegadora de les legions romanes, dotades del millor armament i la millor organització militar de l'antiguitat.
Resistint heroicament, però en constant retrocés, un nombrós grup d'ilergetes arribà al Llobregat, a les immediacions de Martorell. No hi havia cap pont i baixava massa aigua per passar-lo a gual. Estaven en un cul de sac. En fer-se de nit els caps ilergetes es reuniren a deliberar a la tenda de Mandoni; tenien un exèrcit encara nombrós però cansat i desmoralitzat pels mesos de combat i les últimes derrotes. Si podien escapolir-se de les legions romanes podrien refer-se i, qui ho sap què podria passar? Podria ser que en una nova campanya es poguessin venjar dels romans.
Però el riu, infranquejable, els barrava el pas. Només quedaven dues possibilitats: rendir-se o bé morir lluitant. La discussió no va ser llarga, els ilergetes preferiren la mort a l'esclavitud i la rendició suposava que automàticament serien venuts com esclaus.
Els capitans marxaren a posar-se al front dels seus escamots per esperar l'alba del dia fatal. Mandoni restà sol a la tenda capficat en els seus tristos pensaments. De cop i volta es desvetllà. Un soroll darrera seu li indicava que no estava sol a la tenda. Es girà i davant seu hi havia el Diable, terrorífic i torbador.
- Vinc a salvarte - va dir-. Em coneixes?
- Sí- respongué Mandoni-. Què vols?
- He dit que vinc a proposar-te la salvació. La teva i la de tot el teu exèrcit. Només vull una cosa.
- Digues-la de seguida.
- Només vull la teva ànima. Que quan et moris pugui disposar del teu esperit com jo vulgui. A canvi jo us salvaré, a tu i a les teves tropes.
Mandoni va dubtar un instant. La proposició era molt dura. Però, tanmateix, la situació era desesperada.
-D'acord. Accepto. Què pots fer?
-Deixa-ho del meu compte- va respondre el Diable i aixecant el tapís de l'entrada va afegir assenyalant cap a la fosca:
-Veus cap on marca el meu dit? D'aquí un moment veste-n'hi i arriba fins al riu. Quan hi siguis sabràs el que has de fer.
I va desaparèixer tot seguit, discretament, tal com havia arribat.
Mandoni en veure's sol es passà la mà pels ulls. Ho hauria somniat? Seria una al·lucinació deguda a la fam i al cansament? Va decidir-se però, i baixà fins al riu, en la direcció que havia dit el Diable.
I la seva sorpresa va ser immensa, terrible. Allà mateix sobre el riu hi havia un pont. Un pont real, tangible! Un pont que era la salvació de l'exèrcit i, a la vegada, el testimoni de la seva perdició.
Ràpidament es posà en moviment. Els capitans ordenaren als sentinelles que despertessin els grups d'homes cansats que dormien a la vora del riu i abans que es fes de dia ja havien passat tots a l'altra banda, en direcció al seu territori.
Gràcies al pont del Diable, Mandoni i els seus guerrers van combatre encara dos anys contra Roma, i van guanyar moltes batalles. La potència econòmica i militar romana, però, era massa forta per a ells. Al final foren vençuts i Mandoni fet presoner. Conduït a Tarragona fou condemnat a mort i executat de cap per avall a la creu.