La Cova del Bolet és un paratge molt freqüentat per caminadors i senderistes i àmpliament conegut al territori no només per les restes arqueològiques documentades sinó també per la quantitat d’històries que s’hi expliquen.
A la serra del Bolet hi havia una masia coneguda com Can Fàbregas (actualment al terme de Fontrubí) construïda anys enrere pels avis del mas, que fugien de la pesta que assolava Europa. Generacions després els habitants de la masia van tenir una filla preciosa, d’ulls verd i cabell negre. Això feia que tots els xicots de la contrada s’hi acostessin a festejar-la però ella, potser aclaparada per l’atenció, no els deia paraula i es limitava a somriure. Els nois s’ho prenien com una ofensa i veient que no es decidia per ningú es van unir per ordir una venjança.
Van pactar un preu amb una bruixa per tal que doblegues el seu orgull, però la bruixa, vella i sàvia, ràpidament va veure alguna cosa en la noia i es va allunyar dels homes. La noia no podia ser humana i tal vegada era fruit d’un pacte que potser els seus avis havien fet temps enrere, per salvar-se de la pesta.
Així doncs la bruixa va fer esclatar una enorme tempesta, tothom s’amagà a casa, i això va fer tornar a la noia al lloc d’on creia que provenia, el ventre de la mare terra, el món de les coves i els gorgs. Diuen que des d’aleshores la jove va quedar per sempre empresonada a la Font dels Llinars entre el brollador i els avencs dels Forats Bufadors. També diuen que quan se sent un soroll com la respiració d’un animal als brolladors, és l’alè de la serpent que la bruixa va destinar per a protegir al filla de Can Fàbregas.
La llegenda també explica que la noia, estimant-se la vida i on havia viscut demanà a la bruixa que la deixes contemplar els paratges. Un cop l’any, fita que passa la nit de Sant Joan, en una fracció de temps imperceptible per l’home, entre les dotze i la primera de la una de la nit, la noia surt de la font i escampa la seva màgica bugada sobre les roques vora la font.
