Història de la curandera:
"Diuen que diuen s'ha de creure en tot i no s'ha de creure en re; però hi havia hagut per anys radere ... hi havia una mica més de creència que no hi ha ara. Hi havien un ... unes persones que vosté anava enllà, li encertaven o no li encertaven: feien de curandera. Jo, explicava el meu pare, en el carrer Gran de Gràcia, pues una vegada la germana que està de majordoma amb un meu germà, doncs, es trobava que, quan la criava, la mare es va quedar sense llet, seca, i amoïnats perquè determinaven per portar-la amb una dida; i li van dir ab el meu pare, diu:
-Ves a Gràcia, que hi ha una dona que et donarà remei.
I va anar-hi.
-Però , tu no diguis re. En ribant allà no diguis el què eh? només que vas allà per una criatura aixís i aixàs dónes els noms i prou.
I arriba allà i li diu:
-Déu lo guard.
-Déu lo guard. Què us passa, eh?
Diu:
-Miri. Tinc una nena que fa tants dies que plorar i plorar i plorar, i no sabem què té. A vere què és lo que passa.
Diu
-Lo que té -diu- és que lo que té és molta gana i no té tiberi.
-Bueno, dòs -diu-, com s'ha darreglar això?
Diu:
-Mireu -diu-, de moment us donaré aquestes herbes -diu- i a la vostra dona en ribant a casa, mateu una gallina, que prengui aquestes herbes, i mateu aquesta gallina i, durant d'avui a uns dies determinats, que cada dia es fagi un bon caldo -diu- i, entre això que us dono i ella lo que pendrà, tornarà a arrencar llet -diu-, i no us espanteu que la criatura se la criarà."
