Goigs de Nostra Senyora del Roser

Fogars de la Selva

Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat.
La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1545-1563), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període.

Els goigs en alabança a la Mare de Déu del Roser són un dels més cantats i antics. Les versions més antigues conegudes són d’inicis del segle XVI i la seva màxima difusió és deguda a les Confraries del Roser, nascudes l’any 1475. Fins i tot n’hi havia una versió que només es cantava per la Quaresma.

La seva estructura es descabdella en un llenguatge senzill i planer, amb un alt contingut evangèlic, representat per la teologia dels set goigs de la Mare de Déu que s’expressen de la següent manera:

L’Encarnació (Llc-34-35)

El Naixement (Llc-2-15,8)

L’Adoració dels Mags (Mt-2-1,12)

Resurrecció (Llc-24-1,9)

L’Ascensió (Llc-24-46,52)

La Vinguda de l’Esperit Sant (Fets Ap.)

Glorificació de Maria al Cel (Ap. 11-19,55)

En el cas de l’església de Ramió, la festa del Roser s’esqueia sempre el primer diumenge de juny. La bonança estacional havia convertit el Roser en la festivitat més important i popular, no només per les famílies de Fogars sinó per la gran assistència de gent dels pobles veïns. Popularment també se la coneixia com la Festa Petita. L’organització anava a càrrec d’una comissió formada per la gent de les principals cases. S’organitzava la construcció de l’envelat, el lloguer d’orquestra o orquestrina, la programació i l’administració econòmica.

El principal acte religiós començava a les deu del matí, a l’església parroquial de Ramió amb la celebració de l’Ofici, que era presidit pels rectors de Ramió, de Gaserans i d’Hortsavinyà. L’interior de la nau es vestia de garlandes de flors amb esparreguera trenada que es penjaven del sostre. L’altar major, dedicat a Sant Andreu era guarnit de la millor manera possible amb flors, la creu processional de plata, canelobres i un dosser que cobria la imatge de la Mare de Déu que traslladada de la seva capella, presidia l’altar major. En els altars, tant de la Mare de Déu del Roser com en el dedicat a Sant Isidre, s’hi encenien quatre ciris a cadascun d’ells.

Després de l’Ofici es deixa enllestit el tabernacle per a la processó solemne en honor a la Mare de Déu del Roser, que es feia a la tarda. Aquest el portaven les noies del poble. Amb el seguici al darrera, es voltava l’església, se seguia pel passeig del cementiri i es tornava cap a l’interior del temple. En el transcurs de la processó, davant de l’era de la Rectoria es cantava una nadala. Més endavant l ”Ave Maria Stella” i en arribar al cementiri el “Tedeum”. Un cop dins de l’església es cantaven els goigs i finalment el rector donava la benedicció.