Goigs a Sant Martí
Carme
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Els "Goigs a llaor de St. Martí / que es venera a la parròquia de Carme / Arquebisbat de Barcelona, Comarca d'Igualada", estan signats per Joan Castells i Casas i la música és una composició de Maria del Rio i Montfort. Les il·lustracions són obra d'Antoni Castells i Cases. L'exemplar conservat a l'Arxiu Parroquial de Carme forma part, amb el n. 627, d'una sèrie de 1.200 exemplars impresos sobre paper àmbar a dues tintes (negre i vermella). Van ser impresos per Bas estamper d'Igualada, el dia de Tots Sants de 1973. Es tracta d'una edició dels Amics dels Goigs del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada. La caixa mesura 30'7 x 20'7 cm i la lletra es presenta a tres columnes. La imatge del sant lliurant la meitat de la seva capa a un pobre, apareix ornada amb motius al·legòrics (espasa de soldat, i mitra i bàcul episcopal). A la part inferior del full es reprodueix la partitura musical; tot plegat queda emmarcat per una orla vermella formada per palmetes d'estil clàssic. Al revers del full, a part de les dades tècniques de l'edició, es reprodueix un text titulat "Retall d'Història", signat amb les inicials J. S. C. on es resumeix l'hagiografia de Martí de Tours, la història de la parròquia de Sant Martí de Carme, l'extensió del culte a Sant Martí per Catalunya, i finalment, una petita reflexió moralitzant.
Història
Els goigs, composicions popular de caràcter poètic a la llaor sobretot de la Mare de Déu, però també a la de Crist o a la dels Sants, es documenten per primer cop a Catalunya al segle XIII. La primera vegada que es troba documentada explícitament la paraula "goig" és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, però el goig més antic conservat es troba inclòs al Llibre Vermell de Montserrat, de finals del segle XIV, i porta el títol: "Ballada dels goigs de Nostra Dona en vulgar català a ball rodó"; aquest goig, tot i estar escrit en català en la seva major part, encara conserva fragments en llatí. La crítica literària ha relacionat els goigs amb el gènere trobadoresc, ja que una part del text és cantada per un rapsode i l'altra part la repeteix el públic. El nom prové dels set goigs de Maria (Encarnació, Nadal, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Davallada de l'Esperit Sant i Assumpció). Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec o una processó. Antigament, aquestes composicions solien ser anònimes i es transmetien oralment, tot i que a partir dels segles XVI-XVII es començaren a publicar de forma generalitzada, en forma de fulls solts i per iniciativa de les parròquies. Eren i són encara distribuïts durant les festes religioses i era habitual veure'ls penjats al cancells de les portes de les masies. L'estructura més habitual està formada per set estrofes de vuit versos heptasíl·labs (sis més la resposta), a les que s'hi afegeixen una entrada i una tornada de quatre versos cadascuna. La rima és consonàntica alternada i el ritme el dona l'accent en la tercera i última síl·laba de cada vers. Els goigs són impresos senzills, en fulls solts (de 30 per 20 cm, aproximadament) i amb una composició tipogràfica mantinguda amb poques variants fins avui en dia: una orla, formada amb elements tipogràfics o bé dibuixada, emmarca el títol, el text, la imatge de l'advocació i la música (que no apareix impresa fins al segle XVIII).
Bibliografia
BISBAL, M. Antònia; MIRET, M. Teresa; MONCUNILL, Conxa (2001): Els goigs a la comarca de l'Anoia, Ed. Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, p. 355-357.
