Geòtop de la Successió Miocena dels Hostalets de Pierola

Els Hostalets de Pierola

El principal interès de la geozona radica en constituir un registre sedimentari continu del trànsit del Miocè mitjà al superior, que inclou un gran conjunt de jaciments de macrovertebrats fòssils conegut ja des de començaments del segle XX. Aquests jaciments de macrovertebrats són considerats com a clàssics des dels anys 50, i se situen a l'entorn de la riera de Claret, en una successió contínua de fàcies mitjanes, distals i marginals dels ventalls al·luvials del semigraben del Vallès-Penedès. L'interès de la geozona específica dels Hostalets de Pierola es troba en el fet de presentar una successió estratigràfica contínua des de l'Aragonià superior al Vallesià (escala cronostratigràfica continental) de dipòsits d'ambients al·luvials continentals. Aquest registre sedimentari correspon a fàcies marginals i distals - mitjanes de sistemes de ventalls al·luvials de procedència septentrional, responsables de la sedimentació en el sector d'una àmplia varietat de fàcies. Aquesta successió no es veu pertorbada per cap sistema de fractures destacable. La continuïtat estratigràfica, l'ampli registre de fàcies al·luvials i paleosòls i l'excepcional registre paleontològic són fets que permeten enquadrar adequadament (cronològica i paleoambientalment) els canvis paleofaunístics reconeguts.
A l'entorn de la riera Claret es localitza una zona on les fàcies lutítiques són especialment ben desenvolupades i mostren una excepcional densitat de restes paleontològiques de vertebrats integrada per nombroses localitats conegudes des de començaments del segle XX. Entre aquestes localitats cal destacar, pel seu especial interès, les que es coneixen com a Bretxa de Can Mata i Can Vila. La primera fou objecte d'excavació paleontològica per Miquel Crusafont i Josep Fernández de Villalta, donada la seva extraordinària quantitat i bona conservació de restes de carnívors. La segona destaca per haver estat citada la presència de l'hominoid Dryopithecus laietanus, descrit com a Sivapithecus occidentalis per Villalta i Crusafont. L'estudi i revisió recent d'aquesta espècie han estat efectuats per Salvador Solà-Moyà i Meike Köhler de l'Institut de Paleontologia Dr. Miquel Crusafont de Sabadell. Avui aquesta espècie es considera clau en la interpretació de l'evolució de les adaptacions de la locomoció i la filogènia dels primats anteriors a l'aparició dels homínids africans.