El toc manual de campanes

Cervelló

A Catalunya ja es té constància d'aquesta pràctica al segle XI, en uns testaments dels anys 1035-1060 on es determinen "deixes a l'obra del cloquer" de les catedrals de Barcelona i Vic. És una pràctica que es troba a tot Europa i a moltes altres parts del món. A Catalunya, els tocs de campanes prenen una forma particular que els diferencien de la resta de l'Estat: el moviment que es realitza per fer-les sonar és pendular i no s'arriba mai a fer la volta de campana.

En particular, els tocs manuals de campanes a Cervelló tenen una llarga i rica història que es remunta a finals del segle XVI. El campanar de l'església de Sant Esteve, ara coneguda com a Santa Maria de Cervelló, es va construir l'any 1587 amb tres finestrals per allotjar les campanes.

A partir de 1879, la parròquia de Sant Esteve es va traslladar al poble, deixant l'antiga església en un estat d'abandonament. Les campanes, que ja tenien uns tres-cents anys en aquell moment, van quedar silenciades fins que es van traslladar al nou temple de Sant Esteve el 1908, construït pels arquitectes Antoni Maria Gallissà i Josep Font i Gumà.

Les campanes van sonar regularment fins a la revolució de 1936, quan les campanes gran i mitjana van ser despenjades i trencades. Les dues campanes petites van sobreviure gràcies a un veí del poble, Ramon Armengol, que les va enterrar. El 1941 es van refer les quatre campanes a una foneria del País Valencià, utilitzant els fragments recuperats. Aquestes noves campanes es van beneir el 3 d'agost de 1942, i van rebre els noms de "Maria" per la campana gran, "Montserrat" per la mitjana, i "Concepción" i "Luisita" per les petites.

Des de 1942 fins a finals del segle XX, diversos campaners es van encarregar de fer sonar les campanes: Jaume Vendrell, Florentino Armengol "Tino", Àngel Sánchez, Josep Santeugini i Damià Pascual, l'últim d'una nissaga de campaners.

Pel que fa a les campanes, resulta interessant ressenyar la troballa del forn de fosa d'una campana a Cervelló proporciona una valuosa visió sobre la història i l'ús de les campanes a Cervelló. Aquest forn, localitzat al centre del cos central de la nau de l'església de l'antic priorat de Sant Ponç de Corbera, té unes dimensions aproximades de 2,5 metres de llarg per 75 centímetres d'amplada màxima. La seva estructura està composta de dos àmbits diferenciats, separats per un envà de terra amb una petita porta de comunicació. El primer àmbit és una fossa que permetia l'accés al nivell de foc del forn des de l'exterior, mentre que l'altre és el forn en si, de forma circular, amb tres suports d'argila al fons per col·locar el motlle de fang i teules necessari per a la fosa de la campana. Entre les troballes associades, s'han identificat fragments del motlle d'argila, escòries de bronze i altres elements de producció.Aquest forn es completava amb un petit receptacle circular situat a sobre de l'estructura, connectat per un canal abocador. Aquesta configuració permetia fondre el bronze en el gresol i després abocar-lo a l'interior del motlle a través del canal.L'estudi arqueològic de Sant Ponç de Corbera va revelar dues grans fases en la història de l'edifici. La primera fase, entre els segles XI i XVI, durant la qual l'església funcionava com a priorat depenent del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres. En aquesta etapa s'utilitzaven les sitges i el forn de fosa de campana. També durant aquesta fase, l'edifici disposava d'una tribuna elevada, reservada als monjos, situada al tram més oriental de la nau.