Una llegenda conta que el senyor d'Òdena, reflex de la maldat personificada, autor d'incomptables destrosses al clero, infractor de nombrosos acords amb la reialesa i atemptador a la vida dels seus propis vassalls, jugà una vegada més amb foc: "L'agent del mal, el Diable, coneixent la flaca de l'avarícia que el poderós senyor posseïa, se li oferí com un mosso, ja entrat en anys, disposat a fer tota la feina que li encarregués. A canvi, sol·licità del noble senyor, la seva ànima, tal i com ho féu Faust a Mefistòfil. El senyor d'Òdena, veient al vell xaruc, xacrós i feble, volgué treure profit de la situació i creient la partida guanyada, encarregà a l'ancià els treballs més durs que no haurien pogut fer ni els feinaters més formidables de tot el senyoriu de la Conca d'Òdena. El Diable, amb llestesa, anava complint totes i cadascuna de les feines que li encarregava el cada vegada més amoïnat senyor d'Òdena, que ja treia foc pels queixals, veient la seva ànima definitivament en mans de l'home que ell cregué beneit i decrèpit temps abans.
Cansat de l'astúcia del Diable, el senyor, volgué desfer-se d'aquest malèfic poder i decidit a trencar el pacte, li manà un treball que judicà impossible: l'assecament del llac d'Aigualada (Aqua lata). El Diable, reaccionà i volgué també donar l'últim cop de gràcia: furiosament, a cops de magall, tirà a terra en poca estona una de les muntanyes que formaven l'embassament; l'aigua s'escorregué ràpida, deixant una gran conca que fou habitada més tard, pels veïns d'Òdena.
I encara avui, en dies de molt vent, alguns avis diuen que se sent gemegar, entre les ruïnes del castell, l'ànima vagant del desventurat senyor d'Òdena".
