Per arrencar la pedra de guix, en tractar-se d'una pedra compacta, calia fer-ho amb dinamita. Per això el primer procés era fer diversos forats al cingle amb una barrina curta, coneguda també com pistolet. Un home aguantava la barrina i un altre la colpejava amb un mall; després del cop el que l'aguantava feia girar una mica la barrina, per donar un altre cop a continuació. Així, mica a mica, la punta de la barrina anava fent un forat cilíndric. Un cop assolida la profunditat necessaria a l'interior del forat es dipositava la dinamita que es feia explotar. En el moment que es tiraven les "barrinades" sonava una trompeta per avisar a tothom que hi havia perill.
Generalment el resultat eren grans roques de guix que els treballadors de la pedrera havien de fer més petites a cop de mall, amb l'ajut dels tascons, fins assolir les dimensions correctes per poder-les portar als forns propers i coure les pedres.
Després el guix ja cuit es convertia en pols per utilitzar-lo en la construcció.
Aquestes instal·lacions van començar a funcionar després de la guerra civil, a la dècada dels ansy quaranta, quan el turó del castell fou explotat en gran part per obtenir el guix.
El 8 de juliol de 1942, es va materialitzar la venda de la finca de la Tossa del turó de la qual n'era propietari el bisbat de Vic, a favor de Ramon Casanovas Piqué.
El setembre de 1943 va començar l'explotació de la guixera del turó d'Òdena. Aquesta
activitat, que va continuar al llarg de la segona meitat del segle XX, va provocar
l'escapçament d'una bona part de la superfície de l'antic poble.
