El Mujal (poble)

Navàs

Hi ha indicis que vora l’actual mas Bartomeus ja hi havia un assentament d’època romana, probablement una vil·la. El lloc del Mujal apareix en documents del segle X, i la primera referència és de l’any 938. Alguns historiadors han afirmat que estaria inclòs en del terme del castell de Castelladral, dins el qual hauria sorgit el castell del Mujal, depenent del primer (BENET, 1984: 349). Tanmateix, Josep M. Badia sosté que el terme de Castelladral mai va ser tan extens i considera que no englobava el terme del Mujal ni tampoc els de Sant Cugat del Racó, les Esglésies o Sant Genís de Masadella. Bona part de la confusió es deu al fet que, en un moment donat, tant Castelladral com el Mujal van tenir els Peguera com a senyors, tot i que eren branques diferents de la família.

El castell del Mujal apareix documentat al segle XII i el seu terme abastava la part oriental de l’actual municipi de Navàs. Concretament, el primer esment és de l’any 1118, quan les possessions dels comtes de Cerdanya passaren als comtes de Barcelona. En aquella data Ramon Bernat de Castelladral també jurà fidelitat al seu nou senyor, el comte Ramon Berenguer III, pel castell de Muial, i el 1135 continua sent-ne el feudatari.

L’emplaçament concret del castell del Mujal es desconeix. Una possibilitat és que, almenys en un primer moment, estigués situat a dalt del turó on hi ha el poble, ja que es tracta d’un indret dominant, al costat de l’antic Camí Saliner i amb l’església als seus peus. En aquest sentit les ubicacions més escaients serien al nord de les últimes cases del poble o al promontori on hi ha el dipòsit de cal Roig. En aquests indrets actualment no s’hi aprecia cap indici d’un possible castell, però considerem que és una hipòtesis que no es pot descartar. L’altra possibilitat, que és la que sol acceptar-se com a més probable, és que el castell fos a la masia anomenada la Torra, situada en un turó dominant a l’oest del poble (BADIA, 1988: 162). Es tracta d’un edifici de característiques senyorials, probablement del segle XVI.

Sigui com sigui, és molt probable que, almenys des d’època baix-medieval, aquest casal anomenat la Torra exercís les funcions de domini derivades de l’antic castell, en la línia d’una domus o casa forta. En aquest sentit, l’any 1358 hi ha documentat un tal Bernat de Turri, que era el senyor del castell i que hauria passat el seu nom a la casa. Al segle XIV, el rei Pere III el Ceremoniós vengué la jurisdicció del Mujal als Consellers de Manresa, tal i com va fer amb també amb Castelladral. El 1358 els Consellers de Manresa van revendre la jurisdicció del Mujal a Bernat de Turri, ciutadà Manresà, que el 1362 continua constant com a senyor del lloc. El 1370 els consellers de Manresa, que tenien la jurisdicció de Castelladral, Súria, Castellar i el Saguer, vengueren amb permís reial a Ramon de Peguera i de Bell-lloc la jurisdicció de Santa Creu de Mujal i Massadella. A la mort de Ramon de Peguera passà a la línia segona dels Peguera, de la branca secundària de Balsareny. Des d’aleshores el terme del Mujal sempre anirà lligat als senyors de Balsareny, que foren els Oliver des de 1516, els Corbera el 1622, els Martín el 1648 i els Alòs el 1830.

Pel que fa a l’església de la Santa Creu del Mujal, apareix esmentada el 1239 com a Santa Creu de Modiallo (BENET, 1984: 348) i com a parròquia el 1312 (BADIA, 1988: 163). Hi ha indicis que al seu voltant hauria sorgit en època alt-medieval una sagrera. Concretament, es trobaria on ara hi ha el mas Solà, ben al costat de l’església, el qual l’any 1313 és esmentat amb el nom de “Zagrera”. El petit nucli de cases d’aquesta sagrera no devia prosperar, i finalment acabà convertit en el mas que avui coneixem.

Així doncs, el poblament d’aquest territori del Mujal fou al principi bàsicament dispers i format per masos aïllats. S’han documentat setze masos entre els anys 1312 i 1315, i uns dinou masos a principis de la segona meitat del segle XIV. No sempre les xifres d’aquests primers recomptes concorden. Així, el fogatge de 1365-1370 hi consten només 13 masos, i l’any 1358 Bernat de Turri, de la ciutat de Manresa, informa que a la demarcació del Mujal hi havia nou focs. Alguns dels masos esmentats a la documentació medieval i relacionats amb el Mujal són Bartomeus (1312), l’Oliva (1312), Santacreu (1312), Sagrera (El Solà) i la Torra (1362). També es citen els masos Flequer (1313), Cugulia (1313) i Juglar (1362) que per ara no s’han pogut identificar.

En els segles XVIII i XIX prop de l’església s’hi formà un petit nucli urbà. Per aquest indret hi passava l’antic Camí saliner que anava de Cardona a Vic. Des d’època medieval al costat de l’església i a peu de camí hi havia dos masos: Bartomeu i el Solà. Segons la tradició oral, el Solà feia funcions d’hostal, i a Bartomeu hi havia un bon nombre d’estables per donar acollida als traginers que feien el transport de la sal. No coneixem gaire bé quin va ser el procés de formació del poble. Sembla que al segle XVIII ja es construïren altres cases al costat del camí, per exemple cal Truquet. Al segle XIX va sorgir el carrer que s’enfila de forma serpentejant cap a dalt del turó, amb diferents nuclis. Unes poques dates inscrites a les llindes ens suggereixen que va ser a mitjans del segle XIX quan el creixement va ser més notable: 1839 i 1840 (cal Ferrer Vell), 1869 (cal Bartomeus Nou).

A començaments del segle XIX el Mujal ocupava un 10% de la superfície de l’actual terme de Navàs. Dins els seus límits hi havia un altre petit nucli a Sant Genís de Masadella, que va ser l’església dels masos de la zona de la Masadella i del Pla de Navàs. A la primera meitat del segle XX el poble del Mujal va assolir el seu màxim de població. El 1910 tenia 128 habitants, i el 1955 va arribar als 144. El Mujal va resistir força bé el gran despoblament de les àrees rurals que va tenir lloc a partir dels anys 1960. Hi devia contribuir el fet que es troba relativament a prop del cap de municipi. Tot i això, a la dècada de 1970 hi hagué una davallada important. Fou aleshores quan es va tancar l’escola. En els darrers anys la població ha experimentat un lleuger creixement i s’ha estabilitzat, sobretot gràcies a la vinguda d'estadants de segona residència o als descendents d’antics vilatans que s’han anat arranjant algunes cases.