El Contrapàs

Pineda de Mar

Pineda de Mar ha pogut preservar les danses antigues gràcies al treball de la folklorista Sara Llorens (1888-1955), que recollí costums, llegendes i tradicions, cançons i balls del Maresme, i en concret de Pineda de Mar. Documentà que el Contrapàs es ballà a Pineda de Maar fins l’any 1870. En l’obra “La festa major a Pineda”, de Lo Cornamuser Manola (1866) i publicada l’any 1878 diu:

“Aquí·s balla·l contrpàs,

Allà baix una sardana;

Tots ho fa de bona gana,

Sense pèrdrer lo compàs”.

En el cas de Pineda, aquesta dansa era ballada per homes i dones alhora. Es ballava a la plaça, en sentit longitudinal. De vegades la corrua de balladors era tant llarga que calia ballar també al carrer Major.

Sara Llorens el va aprendre directament d’una ex-balladora que en aquell moment tenia setanta-sis-anys d’edat. L’any 1931 la mateixa Sara Llorens l’ensenyà a ballar a l’Esbart Català de Dansaires, que l’incorporà al seu repertori. Segons el seu recull, constava de les figures següents:

“1er. Arrenglerades les parelles, es donaven la mà, fent que a cada cap de línia hi quedés un home. Per això era important que sempre quedés un ballador solt. Un cop col·locats,  puntejaven uns quants compassos cap a la dreta, després cap a l’esquerra, i així successivament.

2n. El pont. En la primera part de la figura, la parella d’un extrem aixecava els braços en forma de pont, i per sota d’aquest hi passava la corrua de balladors en forma que, en acabat, la noia quedava girada d’esquena i amb els braços encreuats davant del pit. Formava pont aleshores la segona parella, sempre sense deixar-se anar de mans ningú de la colla, i es repetia l’operació i així successivament, fins que totes les noies estaven girades. Després es desfeia el camí tornant a passar la corrua per cada un dels ponts, començant pel darrer, amb el qual moviment les noies tornaven a quedar de cara.

Després venia la segona part de la figura, anomenada Pont doble. Consistia en formar dos ponts el ballador del mig, un amb cada braç, per sota dels quals passaven simultàniament i els dos extrems de la corrua, quedant així girades al plegat dues noies. Aleshores formaven dos ponts més: els de les dues parelles immediates a aqueixes noies, per sota dels quals passava respectivament el cap corresponent de la corrua de balladors. I així successivament fins que totes les noies estaven girades, que era quan calia començar a desfer el camí fet, com en la primera part d’aquesta figura.

3er. El caragol. Tot puntejant, la corrua de balladors anava enrotllant-se en espiral al volt del cap de colla, i tot puntejant anava després desfent l’espiral i fent-la al revés, o començant pel cap contrari, o començant pel mateix però fent la corba d’esquena.

4rt. La serp. Puntejant igualment, la corrua feia un zig-zag de serp, però amb ondulacions molt accentuades, que desfeia i repetia tant com li plaïa.

5è. La sardana. Els vells de Pineda no recorden més. Però els del proper poble de Sant Genís de Palafolls, recorden bé que al final es ballava una sardana curta”.

Pompili Massa (1990), materialitza el recull de les danses. A partir d’aquest moment es comencen a recuperar, de manera que quan arriba l’estiu, cap al vespre amb la fresca, a la plaça de l’Ajuntament, s’ensenya a ballar a tothom qui ho vulgui aprendre i poder-les ballar el dia de la Festa Major. Durant aquest procés se n’han pogut recuperar fins a set de balls.