Llegenda que la imaginació popular ha tramat esperonada per l’existència d’una enigmàtica cova artificial excavada en una roca, del tipus que s’anomenen fornots o coves de forn, i que popularment és coneguda com la Cova del Lladre. Està situada a la falda del Puigmassó, un turó que s’aixeca vora l’antiga església de Sant Pere de l’Alou. La llegenda es basa en alguns elements reals, com és l’existència de la cova o el pas d’una camí ral per la zona. Malgrat que, pel que sembla, el camí passava força més a ponent, per la zona del Serrat de Sant Cugat. Fem un resum del relat de la llegenda que publica l’estudiosa de la cultura popular Maria Estruch al seu blog “Arrels”.
Es diu que, temps era temps, en època dels bandolers, la zona de Sant Cugat del racó també tenia el seu particular lladre de camí ral, del qual s’ha perdut la memòria del nom. A la casa propera avui anomenada l’Alzina del Racó, on feien parada els traginers i viatgers perquè feia d’hostal, hi vivien dos germans. Un feia de pagès i sovint llaurava les terres situades davant de la Cova del Lladre; l’altre era un lladregot que feia servir com a amagatall la cova, sobretot els dies de mercat. Quan els berguedans baixaven pel camí ral cap a les terres del Cardener sovint havien de patir els perjudicis del malfactor, que els buidava la bossa i els intimidava amb el seu pedrenyal. Per saber quan havia de sortir de la cova el lladre tenia un mètode molt senzill: quan el seu germà que llaurava albirava la silueta d’un traginer o d’una vianant feia un senyal al lladre, proferint les paraules “Baixa, Moreu!”. El vianant, refiat que es tractava d’un pagès que cridava els bous, continuava el seu camí sense malfiança. Mentrestant, el bandoler, pedrenyal en mà, sortia de la cova botant per l’arbre que hi havia al seu costat i baixava la muntanya. Sorprès, el vianant havia de fer-li present tots els diners i, a poc a poc, quan s’havia refet de l’ensurt, mirava al seu voltant desert, i només sentia el crit del llaurador: “Bo, Moreu!”.
Al capvespre, els que feien nit a l’hostal de l’Alzina comentaven el que havia passat ja que, qui més qui menys, havia patit els estralls del lladre de la cova. Entre els comentaris indignats dels traginers el germà pagès sentenciava: “Tothom fes com jo, que només em “cuido” de llaurar i esterrossar... altrament el món aniria!”
