Segons la documentació consultada, el renom de can Peixera és originari de finals del segle XIX. Posteriorment, a la dècada dels anys 70 del segle XX, a l'edifici hi vivia en Feliu, el qual feia de drapaire.
A grans trets podem situar la construcció i reforma d'aquest edifici a l'entorn de dos dels moments claus de la història de Sant Hipòlit: el període d'esplendor viscut durant l'etapa pre-industrial, el qual està personificat en el poderós gremi de paraires de la vila (segles XVI-XVII), i els estralls ocasionats per la guerra de Successió, en la que la vila de Sant Hipòlit fou saquejada i cremada per les tropes borbòniques l'any 1714. Si ens fixem en les dates gravades a les llindes, cal dir que són conseqüència de la reconstrucció arquitectònica a la que es va veure abocada la vila, després de la devastació parcial del nucli urbà. El moment àlgid d'aquesta reconstrucció, que s'inicià envers l'any 1721, fou entre els anys 1740 i 1765. A partir d'aquest moment, i malgrat la recessió econòmica documentada entre els anys 1763 i 1795, els patricis gremials incrementaren les inversions arquitectòniques, sobretot en els carrers del Mallol i del Puig (ampliant la part alta de les edificacions amb un pis, entre d'altres intervencions), així com el segon tram del carrer dels Marquesos de Palmerola, el carrer del Bisbe Morgades i el carrer de l'Hospital. Com a conseqüència, a finals del segle XVIII, la vila de Sant Hipòlit estava formada per un nucli antic originari a partir del qual s'estenien tres grans ramificacions urbanístiques, que coincidien amb els camins més importants de comunicació amb l'exterior (Serrallonga, 1986: 192).
