Carrerada de França - Camí de Sant Pere Màrtir a Vallvidrera
Sant Just Desvern
Ubicació
Coordenades:
Classificació
La serra de Collserola forma part de la Xarxa Natura 2000, una xarxa europea d'espais naturals protegits que té com a objectiu garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals i de les espècies de flora i fauna silvestres d'interès comunitari. El 5 de setembre de 2006, el Govern de Catalunya, amb l’Acord de Govern 112/2006, aprova la llista definitiva de LIC (Lloc d’Importància Comunitària) i de ZEPA (Zona Especial Protecció Aus) que configura la Xarxa Natura 2000 al nostre país.
El Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge del Parc Natural de la Serra de Collserola (PEPNat), aprovat el 2020 amb aprovació definitiva per Acord de Govern de la Generalitat de Catalunya en sessió del 6 d'abril de 2021, estableix les directrius per a la preservació dels valors naturals i paisatgístics del parc, així com per a la regulació dels usos i activitats que s'hi desenvolupen. Aquest pla és l'eina principal per a la gestió sostenible de l'espai natural.
Descripció
Camí forestal que discorre per una carena i comunica la carretera BV-1468 amb el carrer Pau Vergós, final del nucli urbà, amb un petit tram dins del terme municipal de Barcelona. Presenta un traçat de 1.611,65 m i una amplada mitjana de 4,2 m, amb punts de 5,5 m d’amplada màxima i 3,7 m d’amplada mínima. El paviment del camí és de tot-u, terra i roca, i no és accessible al trànsit de vehicles, ja que presenta un cadenat a l'inici.
Anomenat als plànols antics com a "Carrerada de Francia", la seva continuació dins del nucli urbà de Sant Just Desvern es pot resseguir pels actuals carrers de Picalques, Canigó, Creu del Pedró i Pedró. Possiblement, la carrerada anava a buscar un lloc (gual) al Llobregat per passar el riu i seguir cap al sud. Avui el seu traçat està desdibuixat per la trama urbana, tot i que a la zona de la muntanya de Collserola es pot resseguir una bona part del seu traçat original.
Joan Amades, en l'obra Vocabulari dels pastors, descriu així una carrerada:
"Camí especialment destinat al trànsit del bestiar de pastura formant grans ramats. Són abundosos en totes les contrades catalanes, i se'n troben en totes direccions, car han de facilitar el trànsit i viatge de les grans ramades des de muntanya, on estiuen, cap a la terra baixa, on passen la hivernada. Estan establertes per un dret consuetudinari de reculat i desconegut origen, que regula el seu funcionament i és fidelment respectat.
Els propietaris de camps i terrenys, a banda i banda de la carrerada, estan obligats a permetre i tolerar /'entrada del bestiar en llurs propietats fins a 7 canes de distància de la carrerada. El bestiar pot menjar l'herba i altres mentre no passi el límit de les 7 canes. Les carrerades solen ser enfonsades i situades en un terreny de més baix nivell que el que les envolta, perquè restin ben precisades i definides, i es pugui saber ben clarament quins són llurs límits. Així s'evita, també, l'esgarriament del ramat pels camps de les
voreres.No poden ser tapades ni obstruïdes, i en cas de fer obres o reformes pel seu voltant, cal procurar que resti ben definit el seu curs i que no doni lloc a dubte, puix que si hi ha alguna dificultat, i els ramats es perden o extravien pels camps, els pastors no són responsables dels estralls que el bestiar pugui produir.
Els pastors ni ramaders no tenen l'obligació de mantenir-les ni de tenir cura de llur conservació que va a càrrec comunal de les autoritats de les poblacions per on passa o dels veïns que tenen finques a la seva vora, els quals tenen en compensació un dret damunt dels fems que deixa el bestiar al seu pas. Els pastors han de permetre que tot veí munyi qualsevol ovella o cabra Hetera, sense interrompre la marxa del ramat.
Damunt del curs de les carrerades i a distàncies convenients, es troben extensions de terreny que una vella consuetud ha fixat ja com a llocs adequats per a amorriar durant el dia i per a pernoctar-hi i donar al bestiar el repòs que li cal en les llargues marxes, que duren, a vegades, nombrosos dies. La carrerada ha de tenir 7 canes d'amplada.
N'hi ha que travessen el carrer Major d'algunes poblacions."
Història
Les carrerades, també conegudes com a camins ramaders o cabaneres, han estat fonamentals per a la transhumància a Catalunya, un sistema de desplaçament estacional del bestiar que aprofitava els diferents pasturatges segons l’època de l’any. Aquest moviment pendular es feia entre les planes interiors, seques a l'estiu, i les zones de muntanya, amb una herba més fresca gràcies a una major pluviositat. A la tardor, el fred i la neu obligaven a tornar els ramats cap a terres més baixes.
Tot i que aquest tipus de ramaderia ja existia en èpoques prehistòriques, la transhumància documentada a Catalunya arrenca de l'edat mitjana, quan monestirs com Poblet i Santes Creus van obtenir drets de pastura a la Cerdanya. Amb el temps, aquests camins ramaders es van consolidar com a vies econòmiques i culturals, transportant no només ramats, sinó també tradicions, llegendes i fins i tot fomentant fires i l’edificació d’ermites al seu pas.
Les carrerades eren camins protegits per normes consuetudinàries que garantien el pas lliure dels ramats i establien drets i deures tant per a pastors com per a propietaris de terres properes. Sovint, aquests camins tenien una amplada considerable, regulada pel costum més que per lleis precises, i això permet que el bestiar pasturés fins a cert límit a banda i banda del camí. Amb la industrialització i el canvi d'ús de la terra, molts d'aquests camins van desaparèixer o van quedar en desús.
Avui dia, els camins ramaders estan protegits per la legislació, que els declara de domini públic i proposa nous usos, com el senderisme i el cicloturisme. Iniciatives modernes han intentat recuperar aquests antics itineraris per a finalitats ecològiques i turístiques, promovent la conservació del patrimoni cultural i natural vinculat a la transhumància.
Bibliografia
AMADES GELAT, Joan (1932). "Vocabulari dels pastors". Butlletí de dialectologia catalana : revista catalana de lingüística, núm. 19, pp. 64-240.
AMIGÓ, Jordi; BADOSA, Patrícia; MAGRINYÀ, Joan; MURO, Olga; PALLERÈS, Núria; ULLA, Àngels (2024). Inventari de camins municipals de Sant Just Desvern. Àrea de Territori: Urbanisme i Sostenibilitat i Medi Ambient. Ajuntament de Sant Just Desvern.
MANGAS NAVAS, José Manuel (1992). "Vías pecuarias". Cuadernos de la Trashumancia, núm. 0. ICONA, Madrid.
ROIGÉ VENTURA, Xavier (coord.) (2001). "Pirineo Catalán". Cuadernos de la Trashumancia, núm.13. ICONA, Madrid.
