Campanar de l'església parroquial de Sant Esteve Granollers

La primera notícia documental que es coneix de l'existència d'una església dedicada a Santa Esteve a Granollers es troba en un document del cartulari de Ripoll del 25 de juny de 972, però no es té constància de que quedi cap resta d'aquesta primitiva construcció. L'església ja es citada com a parròquia l'any 1001, en una escriptura d'empenyorament d'un alou situat a les parròquies de Sant Esteve de Granularios i Sant Julià de Palaciolo. Se sap que el 1065, l'església tenia un altar dedicat a Sant Joan, segons consta en un testament. Aquest primitiu edifici fou substituït per un altre entre els segles XI i XII dels quals es van trobar restes durant les excavacions fetes entre 1940 i 1942, quan s'inicià la construcció de l'església actual. A finals del segle XII, hi ha constància de llegats per a l'obra del temple. Se sap que era una església d'una sola nau d'uns 13 metres de llarg per 5'50 metres d'ample amb absis semicircular orientat a Llevant i la porta d'entrada a Ponent. Aquest temple es trobava en mal estat de conservació al segle XIV, la qual cosa motivà, juntament amb l'augment de població, la construcció d'una nova església entre mitjan segle XV i inicis del segle XVI (amb posterioritat al 1511) (DANTÍ, 1997). El campanar, adossat a la part Nord del mur Oest de l'església gòtica, ja deuria estar construït a principis del segle XVI. El 1508 hi ha una referència que el cloquer del campanar tenia 4 campanes. Al testament de Bruniquer (1561-1641) s'explica el trasllat de les tombes de la seva família amb motiu de les obres del campanar i del cor. Aquest relata que les sepultures estaven al fossar que hi havia prop del celler de la rectoria i del portal petit i que havien estat traslladades davant del portal gòtic en època del seu pare i del seu avi (DANTÍ, 1997). El temple gòtic fou ampliat per la part Nord els segles XVII i XVIII, amb diferents capelles i sagristies. La primera fou la capella del Roser, de principis del segle XVII. Al costat d'aquesta capella hi havia la capella de la Sang, la qual, probablement, havia estat una sagristia en altres temps. El 1744 es parla de les obres que s'estan fent per a la capella de la Verge dels Dolors i es parla d'una capella fonda o del Santíssim Sagrament. Existien, així mateix, diversos altars, el 1660 eren els següents: el Major, dedicat a Sant Esteve, al costat de l'Evangeli els de Santa Maria (l'antiga), Sant Miquel, Sant Pere, Sant Salvador, Santa Magdalena, el Roser, Santa Creu i el Crist Crucificat. Al costat de l'Epístola, els de Sant Joan, Sant Bartomeu, Sant Antoni, el Sant Esperit, Sant Sebastià i Sant Eloi i Sant Jaume. De tota manera, el nombre d'altars va variant amb el temps (DANTÍ, 1997) La parròquia de Sant Esteve, que ostentava ja al segle XVIII ostentava el deganat del Vallès, amplià en aquest segle el temple amb la capella del Santíssim i la seva sagristia. El 1705, el rector Dr. Josep Vila, per mitjà del bisbe de Barcelona, Dr. Benet Sala, obtingué de Climent XI, les relíquies de Sant Plàcid, co-patró de la Parròquia, les quals entraren solemnement en processó des de la Creu de Palou el 2 de juliol del 1705 (BAULIES, 1986). Durant la tercera guerra carlina, els carlins cobraven obertament la seva contribució mentres que per altra banda els republicans armaven els vilatans, amb la fabricació, àdhuc, de canons amb el bronze de les campanes de Sant Esteve, foses el 1873. Anys més tard, el terrabastall de la guerra civil del 1936 va deixar la vila sense campanes (BAULIES, 1986). La Sant Esteve, l'Antònia i les altres campanes foren despenjades i llançades damunt les runes de l'església cremada i enderrocada; dalt del campanar, sols hi quedaren les dues del rellotge de la vila (GARRELL, 1960).