Campanar de l'església parroquial de Sant Esteve

Granollers

La primera notícia documental que es coneix d’una església dedicada a Santa Esteve a Granollers es troba en un document del cartulari de Ripoll del 25 de juny de 972, però no es té constància que quedi cap resta d'aquesta primitiva construcció. Ja es citada com a parròquia l'any 1001, en una escriptura d'empenyorament d'un alou situat a les parròquies de Sant Esteve de Granularios i Sant Julià de Palaciolo. Se sap que el 1065 l'església tenia dedicació a sant Joan, segons consta en un testament. Entre els segles XI i XII aquest primitiu edifici fou substituït per un altre, del qual se’n van trobar restes durant les excavacions fetes entre 1940 i 1942, quan s'inicià la construcció de l'església actual. A finals del segle XII hi ha constància de llegats per a l'obra del temple.

Aquesta segona església, romànica, era d'una sola nau, d'uns 13 metres de llarg per 5'50 metres d'ample, amb absis semicircular orientat a llevant i la porta d'entrada a ponent. Al segle XV es trobava en mal estat, i això, juntament amb l'augment de la població, motivà la construcció d'una nova església, ja d’estil gòtic, entre mitjans segle XV i inicis del segle XVI. El campanar, adossat a la part nord del mur oest de l'església, ja deuria estar construït a principis del segle XVI. El 1508 es diu que el cloquer del campanar tenia quatre campanes. Així mateix, en el testament de Bruniquer (1561-1641) s'explica el trasllat de les tombes de la seva família amb motiu de les obres del campanar i del cor. Les sepultures havien estat traslladades del fossar a un indret davant del portal gòtic en època del seu pare i del seu avi (DANTÍ, 1997).

Aquesta nova església mesurava 35 metres de llarg i 11 metres d'amplada, amb capelles laterals més baixes que la nau central. A la façana sud hi ha el portal, amb arquivoltes i timpà apuntat. Al damunt tenia un guardapols rematat amb una creu i decorat per òculs i florons. A les arquivoltes hi havia petits capitells amb decoració vegetal i mascarons. El paviment interior de l'església estava format per cairons de color groguenc. A l'interior del temple el presbiteri estava una mica alçat de la resta del temple, i els elements arquitectònics estaven pintats. El cor estava sobre un arc carpanell rebaixat als peus de la nau, i tenia una barana amb òculs calats (DANTÍ, 1997).

Aquesta església gòtica fou ampliada per la part nord els segles XVII i XVIII, amb diferents capelles i sagristies. La primera fou la capella del Roser, de principis del segle XVII. Al costat d'aquesta hi havia la capella de la Sang, que, probablement, havia estat una sagristia en altres temps. El 1744 hi ha notícies d’obres que s'estan fent per a la capella de la Verge dels Dolors, i es parla també d'una capella fonda o del Santíssim Sagrament.

L’any 1660 l’església tenia els següents altars: el Major, dedicat a Sant Esteve; al costat de l'Evangeli hi havia els de Santa Maria (l'antiga), Sant Miquel, Sant Pere, Sant Salvador, Santa Magdalena, el Roser, Santa Creu i el Crist Crucificat. Al costat de l'Epístola hi havia els de Sant Joan, Sant Bartomeu, Sant Antoni, el Sant Esperit, Sant Sebastià i Sant Eloi i Sant Jaume. De tota manera, el nombre d'altars va anar variant amb el temps (DANTÍ, 1997).

Entre els elements ornamentals interiors que tenia cal destacar l'altar del Roser, d'estil renaixentista-barroc, datat al 1635; l'altar de Santa Llúcia, barroc xorigueresc; l'altar de Sant Josep (barroc) o la creu processional de 1555. Tots aquests elements van ser destruïts l'any 1936. Un element que sí s’ha conservat és el gran retaule de Sant Esteve que decorava l’altar major (1497), obra dels germans Pau i Rafael Vergós. Es va salvar pel fet d'haver estat retirat des de 1775. El 1917 fou venut a l’Ajuntament de Barcelona per tal de contribuir a sufragar la construcció del nou Hospital de Granollers, i avui aquest retaule es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). També es van salvar la pica baptismal, un tros de la trona d'estil gòtic provençal i els capitells de la portalada romànica.

L’any 1705 el rector Josep Vila, per mitjà del bisbe de Barcelona Benet Sala, obtingué del papa Climent XI les relíquies de Sant Plàcid (copatró de la Parròquia), les quals entraren solemnement en processó el 2 de juliol del 1705 (BAULIES, 1986).

Ja al segle XX, durant la Guerra Civil el 20 de juliol de 1936 es va incendiar l’església de Sant Esteve junt amb altres de la ciutat: la dels frares de Sant Francesc, la de la Mare de Déu de Montserrat, la de les germanes Carmelites i l’església de Sant Julià de Palou. També el Centre Catòlic, les escoles de Sant Josep i les capelles dels sants de barri. Mesos després de ser incendiada, i malgrat l’opinió en contra del director general de Patrimoni de la Generalitat, Jeroni Martorell, i d’un sector important de granollerins, el comitè revolucionari va decidir enderrocar l’església de Sant Esteve. Entre els anys 1936 i 1937 la nau gòtica va ser totalment enderrocada i només en va quedar dempeus el campanar. Pel que fa a l’arxiu parroquial, tot i que algú l'havia emparedat per intentar salvar-lo, a l'enderrocament va restar al descobert i finalment va ser cremat. L’any 1940 es va iniciar la construcció de l’actual temple, obra de Josep Boada i Barba. La decoració interior fou obra de Sebastià Badia, amb l'excepció dels vitralls, l'únic element que guarda relació amb l'antic temple. L’església va ser consagrada el 25 d'agost de 1946.

Pel que fa a les campanes, l’any 1873, durant la tercera guerra carlina, els republicans van fondre’n el bronze per fabricar canons. I durant la Guerra Civil de 1936 l’església va tornar a quedar sense campanes, quan la Sant Esteve, l'Antònia i les altres foren despenjades i llançades damunt les runes de l’església (BAULIES, 1986), (GARRELL, 1960).