Cervelló és un territori amb una rica tradició d'ús de la pedra seca, una forma d'arquitectura que es basa en l'encaixament de les pedres sense l'ús de morter, aprofitant el seu propi pes.
Es podria dir que la proliferació de l’ús d’aquesta tècnica constructiva, a la complexa orografia del municipi, ha contribuït al seu aprofitament agropecuari i a la consegüent configuració del seu paisatge.
L'ús de materials locals, sovint pedres rebutjades dels mateixos camps de conreu, a voltes extretes de roques o pedreres properes, juntament amb la construcció manual, ha possibilitat una utilització eficient dels recursos d’aquest territori i la integració harmoniosa amb l'entorn, fins i tot, un cop les construccions de pedra seca s’hagin anat arruïnant per falta d’ús.
La durabilitat dels materials utilitzats i la escassa vegetació espontània en el lloc on es van construir, han contribuït de manera decisiva a la preservació d'aquestes construccions al llarg del temps.
La tècnica de la pedra seca ha donat lloc a una gran varietat de construccions: marges, basses, recers, barraques de vinya i altres elements, contribuint a la diversitat i singularitat del paisatge.
Aquestes construccions estan documentades en zones properes ja des de la protohistòria, no obstant, la seva proliferació a Cervelló, es pot relacionar amb la proliferació de la viticultura a partir del segle XVIII. L'ampliació d'aquest conreu va provocar la necessitat d'obrir nous espais de cultiu, molts dels quals es trobaven en terrenys amb abundància en pedra calcària.
Amb l'augment de la població, aquestes terres van ser posades en producció, per la qual cosa es va generar un excedent de pedra que es va aprofitar per totes aquestes construccions populars.
Les barraques no només es feien servir per l'emmagatzematge d'eines, també al seu interior s’hi conservava fresc el menjar i la beguda, i resultaven bons refugis per passar la nit, si calgués.
En algunes d’elles perduren elements que es podrien relacionar amb un costum apotropàic de protecció de les persones a les que aquestes construccions servien d’aixopluc, com podria ser el “caramull”, és a dir, la pedra que es situava al capdamunt de la capa de terra que cobria la volta de la barraca, la qual es conserva en algunes d’elles.
