Torre Simon

Tona

Els municipis amb orígens rurals, agrícoles i termals com Tona, van patir una forta transformació entre finals del segle XIX i primera meitat del segle XX. Sobretot, la presència d’aigües mineromedicinals, i després l’arribada del ferrocarril, va propiciar una sèrie de canvis urbanístics i socials que van anar configurant nous eixamples amb una nova planificació urbanística que seguia el concepte de “ciutat jardí”. Zones que englobaven illes de cases on s’instal·laren estiuejants, majoritàriament famílies burgeses.

Quan les aigües del balneari Roqueta foren declarades d'utilitat pública el 12 de desembre de 1895, els seus socis crearen al seu entorn un barri d'estiueig molt valuós artísticament, conegut amb el nom de El Parque. Així que Francesc Simon, copropietari de l’editorial Montaner i Simon i copropietari del balneari Roqueta, va decidir construir una casa d’estiueig, i va encarregar el projecte, el 1918, a l'arquitecte Francesc de Paula Guàrdia i Vidal. Les obres duraren fins al 1923, i les portà a terme el constructor Pau Casas i Guiu, del territori (Sant Hipòlit de Voltregà, 1870 -Torelló, 1934). 

Francesc Simón i Font morí el dia 17 de maig de 1923, quan la seva esposa tenia 71 anys i coincidint amb l'any en què acabaren les obres de construcció  de la casa. La propietat quedà per al gaudi de l’extensa família, que hi anava a passar els estius, a partir de l’agost i fins el setembre. La resta de l’any, la torre estava tancada i el senyor Molina, avi dels que foren gerents del Col·legi Pive, antic Hotel del Parque, s’encarregava del manteniment i la vigilància (COSTA:2005, p. 59).  

Durant la Guerra Civil, moltes famílies refugiades provinents de Madrid s’instal·laren a Tona en diverses torres, entre les quals, la torre Simon. També, els carrabiners s’hostatjaren a la plaça Major, al mas Planell, i en diverses torres del barri Roqueta. Sembla ser que aquests foren una font de constants conflictes.

A finals de la dècada dels cinquanta la torre passà als fills dels propietaris, i tres dècades més tard es van vendre. A la dècada dels anys seixanta, la torre es vengué a unes monges de Barcelona, que s’encarregaven de l’Hospital de Niños, i varen reconvertir la finca en una residència-hospital, amb pacients infants, que hi passaven els estius.

En aquell moment, Josep Roqueta adquirí la torre, per fer-ne apartaments. Però el projecte no va tenir èxit i la posà en venta. Durant aquest procés, la torre entrà en un estat de deteriorament progressiu, fet que provocà una reacció popular de defensa. Passat un temps, a finals del 1979, s’hi varen celebrar unes Jornades Culturals a iniciativa del jovent de Tona, i s’hi organitzaren una sèrie d’activitats sobre temes relacionats amb les arts. Tot plegat tenia l’objectiu de promoure un casal cultural a la torre Simon.

Finalment, l’any 1980 Josep Roqueta es venia la torre a Joan Ros, que la va convertir en residència segmentada en apartaments, i amb les corresponents rehabilitacions i restauracions. Però l’any 1999, es va torna a vendre la torre a Jordi Verdaguer i Montse González, responsables del restaurant La Ferreria, per convertir-la en un hotel i restaurant (COSTA:2005, p. 57-69).