La surera o suro és originària de la Mediterrània occidental, necessitant hiverns humits i suaus. Es tracta d'una espècie termòfila,perquè la seva fructificació es produeix durant els mesos de desembre a gener, moment en que difícilment pot suportar les gelades. Aquest arbre pot viure tranquil·lament 250 anys.
Normalment el trobem en boscos clars, anomenats suredes, a les terres baixes del litoral, amb preferència dels terrenys silicis. Es pot trobar associat amb el pi blanc o amb el pi pinyer. El suro que forma la seva escorça és una adaptació contra el foc, en un territori on aquest és un factor limitant important.
Els usos principals de la surera són la seva escorça i els seus fruits. De l'escorça se n'extreu el suro. De la primera pelada de la surera se n'extreu el pelegrí, un material de baixa qualitat que no es pot fer servir per l'elaboració de taps. Es pot utilitzar triturat o per fer aglomerats. Les pelades següents es realitzen cada 12 anys aproximadament, de forma manual, i d'elles se n'extreu el suro de gran qualitat emprat en l'aïllament, decoració, arts manuals, taps de suro d'ampolles de vi i cava. El pelegrí, procedent de la primera pela és emprat sovint en l'art pessebrístic. Un fet interessant és la utilització del suro per a la construcció de ruscs d'abelles, localitzats a Astúries i més concretament al Maresme, a Cabrera de Mar. Els fruits de la surera s'anomenen glans, aliment que serveix per alimentar diferents animals entre els que destaquen els porcs, que en algunes regions de la Península Ibèrica pasturen lliurement sota les sureres.
