Subestació elèctrica de Renfe
Sant Vicenç de Castellet
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
La subestació elèctrica és la instal·lació on es converteix el corrent elèctric, adequant-lo a la tensió i freqüència de la línia de contacte que necessita el ferrocarril. Generalment són telecomandades des d'una central que governa tota una línia o regió. A Catalunya hi ha 57 subestacions elèctriques (40 de silici i 17 de vapor de mercuri). La de Sant Vicenç es governa des de Barcelona. La subestació està formada per un edifici i l'estructura de transformació externa. L'edifici segueix les característiques d'altres edificis de la mateixa època destinats a aquesta finalitat: planta rectangular i senzilla construcció amb pocs elements decoratius que es redueixen a sis pilatres que recorrent les façanes principals des de la base fins a la teulada finalitzant en un pilar elevat sobre la teulada que li dona un aspecte característic singular. És un edifici de tipus industrial, amb grans finestrals oberts a la meitat de l'alçada de les parets per tal de proporcionar el màxim de llum natural a l'interior.
Història
Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet va convertir Sant Vicenç en lloc d'aturada i descans de viatgers i residència de treballadors del ferrocarril, fet que va contribuir en la seva prosperitat i creixement. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. La primera locomotora elèctrica que va fer aquest recorregut era de la sèrie 7001, una de les més antigues, i estava equipada per funcionar a 1.500 V. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1941 aquesta línia de ferrocarril va passar a formar part de la Renfe. L'any 1965 la línia Barcelona-Manresa passa de funcionar a 1.500 V a 3.000 V. El 2 de juny de 1970 es va fer l'últim servei a vapor del tren correu. La locomotora era una Mikado 2234.
Bibliografia
VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). "Sant Vicenç de Castellet" dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.
