En època medieval la masia de Montgròs apareix amb el nom llatinitzat de "Monte Grosso". A les darreries del segle XVI o primers del XVII els Servitge (del mas Servitge, avui can Batlle) passen a ser propietaris també del mas Montgròs, de manera que Valentí Servitge, fill de Bernat, és hereu dels dos masos. L'any 1654 l'hereu del mas era Valentí Seravija, oncle de Jaume Seravija, hereu de can Batlle. Aquest any Valentí va fer un llegat a la desapareguda capella de Santa Margarida (CAPDEVILA, 2006: 42). Al primer quart del segle XVIII els Servitge perden la titularitat del mas Servitge però mantenen el mas Montgròs, que resta en mans de Jaume Servitge (CAPDEVILA, 1997: 23). No en tenim més notícies fins al segle XX. Entorn de 1950 Josep Gallart Folch va adquirir can Batlle, la masia de Montgròs i, poc després, el mas Coll. Els Gallart procedien d'una família d'indians de la Bisbal d'Empordà que es van establir a Barcelona, on també eren propietaris del Palau de les Heures. Josep Gallart va ocupar un alt càrrec a la companyia d'automòbils Hispano-Suiza i era també col·leccionista de pintura. Gallart va fer una important reforma i ampliació a can Batlle, que s'havia de constituir en la seva casa pairal, i l'any 1952 va fer una remodelació semblant al mas Coll amb la intenció de convertir-lo en una torre residencial que havia de ser per la seva filla. A Montgròs no hi ha indicis de cap remodelació semblant, però en canvi els Gallart van construir una sínia de propulsió animal al costat de la font de Montgròs, la qual servia per canalitzar l'aigua fins al mas i també per regar horts. Els Gallart van estar poc temps a Sant Salvador de Guardiola i van vendre la finca als Riera, de Manresa. Aquests van vendre Montgròs, així com també can Batlle, a la família Rosell, propietaris de Piensos Ganador, de Manresa. Recentment, la finca ha tornat a canviar de propietari. Així doncs, la sínia va ser habilitada a la dècada de 1950.
