Sínia de cal Quico 1
Sant Salvador de Guardiola

    Bages
    Cal Quico (Salelles)
    Emplaçament
    Carretera vella d'Igualada (C-37 z) al km. 90,3 camí en direcció est uns 500 m.
    273

    Coordenades:

    41.70449
    1.79115
    399423
    4617673
    Número de fitxa
    08098-322
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Element arquitectònic
    Contemporani
    Segle
    XX
    Estat de conservació
    Dolent
    Mecanisme i construcció parcialment esfondrats.
    Protecció
    Inexistent
    Accés
    Fàcil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08097A002000180000ER
    Autoria de la fitxa
    Jordi Piñero Subirana

    Sínia de tracció animal, del tipus conegut com a sínia de taps, la qual es troba en ruïnes i només conserva part de l'estructura subterrània i del mecanisme exterior. Aquesta sínia proporcionava aigua per a regar els horts, mentre que n'hi havia una altra de propera que subministrava aigua per al consum de cal Quico. La sínia es troba emplaçada uns 50 metres al sud de la casa, a l'altra banda del camí i vora el torrent anomenat el Clot del Reguer. Des d'antic aquest i altres torrents de la zona han estat canalitzats i desviats artificialment del seu curs natural per tal d'aprofitar-ne millor l'aigua. Fins i tot la llera de bona part del torrent està protegida mitjançant marges i enllosat de pedra seca. Tot plegat conforma un sistema d'infraestructures hidràuliques molt interessant que inclou diversos pous i sínies.
    De la sínia pròpiament se'n conserven restes del cobert de pedra a l'interior del qual hi ha el que queda del pou, mig colgat per l'esfondrament de la construcció. Al costat mateix hi trobem restes d'una estructura feta de maó on estava encastat el mecanisme de la sínia. Mig esfondrades, es conserven les rodes horitzontal i vertical i part de l'engranatge. Es tractava d'una sínia del tipus conegut com a sínia de taps, i la tipologia era semblant a l'altra que encara es conserva molt a prop.

    Informació oral facilitada per Fèlix Fargas Morera.

    L'indret al voltant de cal Quico és anomenat des d'antic com les Fonts Joanes. És un lloc on hi havia diferents afloraments naturals d'aigua i on també hi passa un torrent que, amb els anys, ha estat canalitzat i desviat artificialment del seu curs natural. Encara avui es conserva un pou, anomenat Pou de l'heura, que és anterior a la casa i molt antic, i que tradicionalment havia servit com a pou públic. Així doncs, les Fonts Joanes era un indret frondós, situat al costat de l'anomenat camí dels Sagraments, un lloc on s'hi solien fer festes i trobades, i que també ha estat aprofitat per a l'agricultura de regadiu. Aquesta sínia, que servia per regar els horts de la zona, és probablement més antiga que l'altra que hi ha propera i que proporcionava aigua a la casa. Al principi en aquest punt hi havia una màquina simple per aixecar l'aigua conegut com a grua, que consistia en una palanca que feia pujar una galleda. Amb aquest sistema es regaven els horts. A principis de segle XX Francesc Fargas Playà (fundador de la casa de cal Quico i avi de l'actual propietari) hi va instal·lar una sínia de catúfols, equipada amb catúfols de ferro i moguda ja per tracció animal. Més tard, el mecanisme es substituí pel d'una sínia de taps, que va funcionar fins els volts de 1972, quan va ser substituïda per una bomba de benzina. El mecanisme de l'antiga bomba de taps, però, es conservava encara quan fort aiguat de l'any 2000 va arrasar gairebé tota l'estructura en superfície.
    La casa de cal Quico és una construcció de l'any 1898, i s'hi va començar a habitar a partir de 1903. La van fundar Francesc Fargas Playà, nascut a cal Nestet i fill de Valentí Fargas Brunet, que era el gran dels tres germans Fargas que van arribar a Salelles procedents de Castellgalí. Francesc era casat amb Dolors Tatjé Company, germana d'Anna Tatjé, que era la muller de Pere Tomàs, el fundador de la casa veïna de cal Pere. El fill i hereu de Francesc i Dolors, conegut com el Valentí de cal Quico, era casat amb Trinitat Morera Vila, de Marganell.

    FARGAS MORERA, Fèlix (2012). Salelles, 1000 anys de fets i esforç, treball i creixement de la seva parròquia, p. 36,37,150.