Sant Pere de Perafita

Perafita

La primera notícia que es té del lloc de Perafita data de l'any 909, quan es cita l'indret com a límit de la parròquia d'Olost. L'església de Sant Pere no apareix documentada, però, fins l'any 1074, en un testament dels senyors de Lluçà. L'any 1121 es documenta per primera vegada la parroquialitat de l'església de Sant Pere tot i que és probable que ja ho fos des de molt abans. El 1098 el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, havia cedit al monestir de Sant Joan de les Abadesses la dominicatura que tenia a Perafita, amb la casa que havia bastit prop de Sant Pere. La població i el terme pertanyien a la demarcació del castell de Lluçà i la part de la parròquia no integrada municipalment era de la demarcació de Sant Boi de Lluçanès, possessió tradicional de la mitra de Vic. Malgrat tenir el terme dividit en dos dominis prou potents, la parròquia conservar la seva independència, sense formar part del col·lectiu d'esglésies vinculades al monestir de Lluçà, ni lligar-se a la parròquia de Sant Boi, que en aquest segles ja era una parròquia important. Aquest temple, que possiblement existia molt temps abans d'aparèixer documentat, fou refet en major o menor grau durant el segle XII; aquestes obres es dedueixen a partir de la presència en l'església parroquial actual d'un timpà romànic procedent de l'anterior església parroquial que sembla construït del segle XII.
Ja en el segle XIII hi havia en la sagrera de la parroquial un petit nucli de cases, origen de l'actual poble de Perafita.
Durant el segle XVI calgué construir un nou campanar, degut al deteriorament del campanar romànic, obra que fou encarregada a un mestre d'obres de Vic i en la qual col·laboraren econòmicament els pagesos del terme parroquial.
En la segona meitat del segle XVIII un nou temple fou edificat per a substituir la vella església romànica, petita i segurament afectada pels anys. De l'església romànica sols en sobrevisqué l'esmentat timpà. El nou edifici, construït en estil barroc, no fou acabat fins a l'últim detall, quedant per polir la façana i el campanar. Un segle més tard, a 1863, es presentà un projecte -obra de l'arquitecte Elies Rogent- que pretenia acabar la façana, canviar el coronament del campanar, construir una capella del Santíssim Sagrament, i posar una pica baptismal nova. Aquest projecte, malgrat haver estat aprovat pel bisbat i pel govern estatal, i estar les obres adjudicades per subhasta pública, l'any 1864, no es portà a terme.
L'any 1885 es començà a parlar de canviar la ubicació del cementiri, situat davant de l'església, ja que es trobava al mig del poble i no reunia massa bones condicions. L'any 1886 s'inhumà i se'n construí un de nou fora de la població; en el lloc de l'antic cementiri es construí la placeta i l'escalinata d'accés a la parroquial, i s'arranjaren els voltants. El tema de la façana es reprengué l'any 1889, durant una visita pastoral, però tampoc en aquesta ocasió es realitzaren les obres.
Durant la Guerra Civil espanyola el temple fou saquejat; van desaparèixer nombroses imatges i ornaments, entre ells un magnífic retaule barroc que ocupava tot el fons del presbiteri. Acabada la guerra, la reparació no es feu esperar, i a 1941, amb l'església ja rehabilitada, el bisbe Joan Perelló beneí i consagrà l'ara de l'altar major, que fou de nou consagrat l'any 1965. Ens els anys noranta es varen realitzar obres importants en l'església parroquial; es va refer la teulada, es va pintar la nau, es posà calefacció, etc. Entre els anys 1991-1993 Joaquim Busquets va executar una notable decoració del presbiteri