Sant Joan de Fàbregues

Rupit i Pruit

L’església de Sant Joan de Fàbregues fou la parròquia del terme de Rupit fins l’any 1878, quan fou substituïda per la seva sufragània de Sant Miquel de Rupit. Alhora, la parròquia de Sant Joan donà el nom al terme municipal fins l’any 1955, quan passà de Sant Joan de Fàbregues a Rupit (en l’actualitat, i des de l’annexió de Pruit l’any 1978, el nom del terme municipal és Rupit i Pruit).

El temple inicial fou consagrat l’any 961 pel bisbe de Vic Ató. Posteriorment, en un document datat l’any 968, ja es menciona la parròquia de Sant Joan de Fàbregues, dins del terme del castell de Fàbregues. La construcció actual respon a una renovació del temple primitiu realitzada entre finals del segle X i principis del segle XII. Entre els segles XII i XIII s’obrí un portal nou a la façana de migdia. Posteriorment, els terratrèmols del segle XV afectaren l’absis central i la volta, reparant els arcs torals que la sostenen. A finals del segle XVI, segons la visita pastoral de l’any 1590, el temple tenia un altar i un retaule dedicats a sant Sebastià i situats al cor del temple. El visitador manà que els traslladessin a la nau. L’any 1615 es va reparar el sostre del campanar i el pedró on cada diumenge es llegien els evangelis i es feia la benedicció del terme.

Del segle XVIII tenim noticia que el fossar s’havia esllavissat i estava descuidat (any 1710). Durant la primera meitat de la centúria, el creuer es va cobrir amb el cimbori (segons alguns autors, abans del cimbori hi havia un campanar) que, pel que sembla, presentava un contrafort de reforç que fou extret pels voltants de l’any 1749. L’any 1770, les reformes de reforç que s’hagueren de fer en aquest cimbori suposaren la supressió de l’absis central primitiu, bastint un nou presbiteri amb l’absis carrat de paret recta. També es construí un campaneret a l’extrem sud-oest de la nau i s’arrebossà tot l’interior de l’edifici. Segons el canonge Corbella, “l’església era un bon exemplar de construcció romànica amb tres absis i graciosa cúpula o llanterna. Amb els eixamplis que sofrí vers 1700 desaparegué l’absis del mig i part de la cúpula” (Solà, 2006: 379-380). Un segle més tard, pels voltants de l’any 1882, l’església fou reformada.

Del segle XIX cal destacar que l’any 1878, el temple deixà de ser parroquial en favor de la seva sufragània de Sant Miquel de Rupit. Tot i això, el terme continuà coneixent-se amb el nom de l’església fins l’any 1945.

A partir del 1936, el temple deixà de tenir capellà, passant a dependre del rector de Rupit. L'any 1937, durant el conflicte bèl·lic de la guerra Civil espanyola, l’església fou incautada i destinada a magatzem per ordre de l'alcalde Josep Subirana. També tenim noticia que els altars laterals foren destruïts durant aquest conflicte bèl·lic. Pel que fa als altars, cal indicar que el central està dedicat a sant Joan Baptista, mentre que els laterals estaven dedicats a sant Pere i santa Maria inicialment. Posteriorment, entre els segles XV i XVI, es crearen nous altars dedicats al Roser, sant Isidre i sant Crist, que foren ubicats en noves capelles laterals (la capella situada davant del portal d’accés estava dedicada a la Mare de Déu del Roser).

Un cop finalitzada la guerra, el temple quedà abandonat i sense culte, i s’anà degradant.Pels voltants de l’any 1976, el temple fou restaurat pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Es va refer l’absis major, retornant-li la seva planta semicircular original. Entre d’altres tasques també es va restaurar el cimborri i la teulada del campanar, i es tornà a obrir el portal d’accés principal instal·lant-li un vidre fixe que dona molta llum a l’interior.