El conjunt de Sant Jaume de Vallhonesta es troba situat en la carena de la serra de Sant Jaume, orientat en sentit est-oest i al peu del camí Ral Barcelona-Manresa. El conjunt està format per diversos edificis, el mas i l'hostal amb un estat de conservació pèssim, i l'església, que es conserva en bon estat. Tot i que l'església és d'origen romànic constant que el 1154 era parròquia, l'any 1479 va ser reformada per l'hereu Marcet, propietari del mas, tal i com consta a la inscripció de la dovella central de la porta. Eclesiàsticament la parròquia va deixar d'exercir com a tal essent la darrera constatació com a parroquial al 1154, moment en que passaria a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet. Tenim constància de que fins al segle XVII s'hi celebrava la Festa del Panellet. El 12 de setembre de 1689 el bisbe de Vic, Antoni Pasqual, en una visita pastoral va prohibir fer-hi missa ja que la capella no disposava dels ornaments per la celebració, i demanava que l'almoina de pa cuit que es donava als pobres es traspassés a l'església de Sant Pere de Vallhonesta. Aquesta tradició es va mantenir fins al començament de la Guerra Civil i es va recuperar l'any 1954. L'enclavament de Vallhonesta el trobem documentat el 1115 com a domini comtal, i es devia estructurar al voltant d'uns pocs masos localitzats de forma dispersa pel seu terme i centrats en les dues esglésies: Sant Jaume i Sant Pere. Al 1352 pertanyia a la noble família manresana dels Planella, per compra al rei Pere III (arxiu particular de Mn. Josep Lladó de Manresa ( Diari Castellet, 14, 1948). A mitjans del segle XVI era de la família Aymerich i per aliances matrimonials passà als senyors de Rajadell i de Vallformosa que el posseïren fins a finals del XIX. La població es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. La crisi de la baixa Edat Mitjana va reduir la població a 4 focs i no és fins a principis del segle XVIII que es nota una recuperació substancial amb els 45 habitants censats l'any 1717.
