D'orígens antiquíssims situada dins l'antic terme del castell de Lluçà, fou inicialment una parròquia dependent del monestir de Santa Maria de Ripoll, però el segle XIV passà a sufragània de la parròquia de Sant Agustí de Lluçanès. Les primeres notícies de l'església es troben l'any 938 en el precepte que Lluís d'Ultramar concedí al monestir de Ripoll confirmant els seus béns, entre els quals figurava l'alou anomenat Pi amb terres, vinyes i boscs i amb la seva església. Així doncs, la parròquia de Sant Genis formava part d'un alou o domini del monestir de Ripoll que s'estenia des de l'Alou a Casa-ramona a Sora. Els homes de Pi gaudien d'autonomia i organització civil pròpia, sota la tutela d'un batlle que depenia del paborde de Palau, del monestir ripollès. Avançat el segle XVI es desféu aquesta organització, i part de la gent restà sotmesa a Sora i part a Sant Agustí. Aquests béns foren vinculats a la pabordia de Palau d'Osona, que el monestir de Ripoll creà en l'alou de Palau, el paborde de la qual era qui nomenava els rectors, prèvia presentació dels bisbes de Vic. El funcionament com a parròquia consta en les llistes parroquials anteriors a l'any 1154, però és a partir de 1878 que perdé aquestes funcions i es convertí en sufragània de la parròquia de Sant Agustí de Lluçanès perdent part del seu terme que fou agregat a la parròquia de Sora. De l'edifici antic, no sembla que en resti res, ja que probablement fou substituït totalment per l'actual temple construït el segle XVIII.
