Retaule de la Mare de Déu de Lurdes de Sant Vicenç de Vilarasau
Santa Maria d'Oló
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Retaule d'estil neogòtic construït l'any 1896 i que originàriament presidia l'altar de l'església de Sant Vicenç de Vilarasau. En un principi acollia una imatge gòtica de la Mare de Déu del Roser, i un any després de la construcció del retaule es substituí per una marededéu de Déu de Lurdes moderna. Posteriorment, el 1990, el retaule es traslladà a l'emplaçament actual, la sagristia de l'església, per tal de deixar lliure l'absis. Actualment el retaule es troba sobre un altar amb base de marbre on hi llegim "ANY 1901". Potser perquè es va fer més tard que el retaule o perquè ja es trobava prèviament a la sagristia. El retaule pròpiament és de fusta daurada i policromada. Es distribueix en tres capelletes col·locades de costat i formades per traceries que imiten un gòtic tardà de caire flamíger. Cada capelleta és rematada amb un arc conopial lobulat. Les imatges que hi ha actualment són modernes, i corresponen a sant Josep, la Mare de Déu de Lurdes (actualment la titular) i sant Isidre. La imatge originària, dedicada al Roser, es conserva en un altre emplaçament.
Propietat privada. Accés públic
Història
L'any 1868 l'església d'origen romànic de Sant Vicenç de Vilarasau va ser declarada parròquia rural degut a la distància d'unes dues hores que la separa del poble d'Oló. El problema és que no tenia rectoria, i això feia que els capellans assignats duressin poc temps. Els veïns es comprometien a posar els materials per la construcció d'una rectoria, però no podien assumir el cost de la mà d'obra. Finalment, es va acordar una solució que consistí en nomenar un vicari a Oló encarregat d'aquesta parròquia. El primer fou Mn. Joan Portell, que va intentar dignificar la parròquia i a partir de 1896 va impulsar diverses reformes. Concretament, el 1896 es va construir el nou retaule i l'any següent es substituí la Mare de Déu del Roser gòtica per la Mare de Déu de Lurdes. La col·locació de la nova imatge va anar acompanyada d'una gran festa (GALOBART, 1996: 77). La qüestió és que la categoria de parròquia no va durar gaire, i amb el despoblament del camp Sant Vicenç tornà a convertir-se en sufragània. A començaments del segle XX a l'església funcionaven tres confraries: la de Sant Vicenç, la de Lurdes i la del Santíssim Sagrament. Fins èpoques força recents els veïns de la zona mantenien encara una important devoció a aquesta església. S'hi feien sobretot rogatoris en demanda de pluges i també nombroses prometences dels feligresos. El 1990 l'església va ser restaurada per voluntaris del poble i de l'Associació Castell d'Oló, sota la direcció de mossèn Saborit, de Sant Marçal del Relat. Aleshores es van algunes modificacions: trasllat del retaule a la sagristia per deixar lliure l'absis, construcció del setial, eliminació del cor i deixar les parets a pedra vista. També es va treure l'enrajolat del terra. Molta de la pedra que s'utilitzà era procedent del mas Vilagur.
Bibliografia
FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). "Oló als temps medievals", "Època moderna i contemporània", Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 207-208. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81.
