En llarg dels segles XVI i XVII l'art de fer els rellotges de sol esclata a nivell de tècnica constructiva. Durant aquests segles es construiran majestuosos palaus i esglésies on es realitzaran, bé pintats, esgrafiats o utilitzant qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol d'una gran plasticitat. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la Il·lustració la tècnica es popularitzarà, i així sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de tota mena i emprant tècniques diverses. Dels tallers d'aquests artesans sortiran veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or i argent que més que tenir un ús pràctic acabaran com a objectes d'art. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven una hora diària. És en llarg del segle XVII quan es comencen a perfeccionar aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix, el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se en el seu lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i en segon lloc perquè els nous competidors no acabaven d'anar gaire bé. Tots aquells que havien comprat un rellotge mecànic, no deixava però de tenir-ne un de sol a la façana. Cap a mitjans del segle XVIII, els rellotges mecànics assoleixen un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el sol que, no és uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat van que de mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars.
