Rectoria de Sant Feliuet de Terrassola Santa Maria d'Oló

Moianès
Església de Sant Feliu de Terrassola, al sector nord-est del terme municipal
Carretera de l'Estany (C-59), al km. 50,5 camí direcció oest 150 m.
744

Coordenades:

41.89449
2.10217
425521
4638451
08258-200
Patrimoni immoble
Edifici
XVIII-XX
Bo
Inexistent
Sí: IPA 17184
Fàcil
Residencial
Privada
Bisbat de Vic
Jordi Piñero Subirana

Casal corresponent a la rectoria i adossat al cantó de migdia de l'església de Sant Feliu de Terrassola. És una construcció molt sòlida aixecada al segle XVIII. És de planta rectangular (amb planta baixa més dos pisos) i té adossat a la part posterior un cos de nova construcció (1977). L'edifici s'acobla perfectament a l'església però amb una curiosa inversió, ja que la façana principal va de costat amb els dos absis i constitueix la cara més visible del conjunt, enfront d'una placeta davantera. Al seu torn, la caiguda de la teulada enllaça perfectament amb la nau lateral de l'església.
Aquesta façana, però, va ser força modificada a la dècada de 1970, quan es portà a terme la restauració de l'església i se'n va alterar la composició. Abans tenia una galeria d'arcs rebaixats als dos pisos superiors. Amb la reforma aquest eix es va enfonsar cap endins i les galeries es transformaren en balcons. A sota hi ha un portal de pedra picada rectangular i ornamentat, i sota el vèrtex de la teulada s'hi construïren tres finestretes. La part esquerre ha quedat sobresortint lleugerament i té un balcó (que ja hi era) i una finestra tapiada. És a la façana de migdia on s'aprecien millor les característiques de l'edifici. Aquesta es distribueix en un seguit de finestres que, tot i ser de tipologia diversa, queden perfectament alineades al nivell de cada planta. Estan emmarcades amb llindes i brancals de pedra, i a la part esquerra queden rastres d'una obertura en forma d'arc. Els murs són de pedra i reble, parcialment arrebossats, mentre que les cantonades són treballades amb carreus de pedra picada. El cos adossat a la part posterior no té cap interès especial.
Des de l'interior de l'edifici de la rectoria s'accedeix a l'església. Les estances de la casa han conservat en bona mesura les característiques i l'estil d'una gran casa pairal.

Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 69 (Pla Especial Urbanístic 2011)
Informació oral facilitada per Lurdes Garriga Comas
(Continuació de l'apartat d'història). El 1775 s'ordenà la separació de Sant Feliu de Terrassola respecte de l'Estany, si bé no es va fer efectiva fins que va morir el darrer canonge, el 1809. El traspàs encara s'endarrerí per la Guerra del Francès fins el 1816, i l'any següent fou confirmada pel rei. En aquesta època, entorn de 1787, l'església va patir una transformació substancial: la seva orientació es va capgirar i l'interior es reformà, l'absis principal quedà suprimit i s'hi va fer l'entrada, i també es construí la rectoria al costat de migdia, al lloc on s'hi havia d'haver aixecat la tercera nau.
Pel que fa a la rectoria, hi ha notícies que apunten que entorn de 1589 ja s'havia adossat a l'església una primera construcció amb funcions de rectoria. Desprès d'un incendi, va caldre aixecar la nova rectoria al segle XVIII. Aquesta constava de tres naus i era de dimensions força superiors a la rectoria anterior. En aquest moment la parròquia aconseguí també una batllia pròpia i autònoma de l'Estany, que va durar entre 1780 i 1851, quan s'integrà dins del municipi de Santa Maria d'Oló. Més endavant hi hagué encara una certa controvèrsia sobre si aquest territori havia de formar part del partit judicial de Manresa (com Oló) o de Vic (com era fins aleshores). I el 1930 l'Estany va voler recuperar una part del terme, enfront l'oposició de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Aquests conflictes reflecteixen la situació de frontera d'aquest territori. Val a dir que la parròquia, formada pels diferents masos de la zona i aglutinada al voltant de l'església, va conservar ben vius un dinamisme i una identitat pròpia fins ben entrat el segle XX. El primer diumenge d'agost es celebrava la festa major.
Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou saquejada i es va cremar el retaule barroc obra de Josep Giol. L'aleshores rector, Silvestre Prat Torredeflor, fou assassinat pels anticlericals. L'any 1943 hi va entrar com a rector Josep Bellpuig, que s'hi va estar una quarantena d'anys. Ha deixat un treball inèdit en el qual recull algunes de les seves vivències a Sant Feliu i, entre d'altres aspectes, detalla les diverses obres i el procés de restauració que s'hi va fer. El 1950 es va arranjar el campanar. Anteriorment no tenia escala fixa, ja que estava concebut com a element defensiu, i tenia un soterrani que tal vegada havia fet funcions de presó. Mn. Bellpuig detalla alguns indicis d'un possible túnel d'escapada sota el campanar que conduïa cap a la riera. Més tard, entre 1974 i 1977, el conjunt va ser restaurat pel servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. En aquesta obra es van aprofitar pedres de la capella romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol, dins del mateix municipi, amb les quals es van reconstruir els absis i altres paraments interiors. El 1973 es van realitzar unes excavacions informals sota el paviment de l'església i es localitzà una cambra sepulcral subterrània o hipogeu a la nau principal, tal vegada del segle XVI. També van aparèixer restes constructives de difícil interpretació a la zona de l'absis, les quals podrien correspondre o alguna ocupació anterior o a una primitiva església preromànica. També en aquests anys (1970-1980) es van fer reformes a la façana principal de la rectoria, i l'any 1977 s'hi va adossar al darrere un nou cos rectangular. Per aquesta època el mossèn ja no hi vivia de manera regular i van fer-se càrrec de la rectoria com a ermitans Joan Raurell i Lurdes Garriga, els quals van impulsar múltiples reformes i arranjaments. El fossat i cementiri amb nínxols que hi havia a la part de l'absis fou suprimit i es construí un petit cementiri més a ponent. També es van reformar les restes de l'antic comunidor i es va fer l'arranjament general de l'entorn. Actualment l'església continua oberta al culte com a parròquia de Terrassola.

El turó on s'assenta l'església és un lloc dominant i amb característiques defensives, de manera que és probable que hagi estat habitat des d'antic, tal com podrien testimoniar unes restes constructives aparegudes al subsòl del temple. El lloc apareix documentat primer com a Centas (any 927) i després el topònim queda fixat com a Terrassola (“Terracila”, 1154). La denominació es refereix al mas Terraciola, pròxim a l'església i documentat el 1093 i 1249. L'església és documentada a partir de 927 com a Sant Feliu in Centas. El 1249 va rebre unes terres al voltant de l'església anomenades el clos. Molt aviat va ser parròquia d'un ampli sector al nord-est del terme del Castell d'Oló, que incloïa l'Estany. Dins d'aquest territori, una de les seves esglésies, la de Santa Maria de l'Estany, es transformà en canònica agustiniana vers el 1080. Tot seguit el sacerdot de l'església de Terrassola va donar al monestir de l'Estany l'església de Sant Feliu, i des d'aleshores el sacerdot, amb el títol de monjo, es considerava un més de la comunitat de l'Estany.
El temple romànic actual de Sant Feliu fou construït al final del s. XI i, tot i quedar inacabat per la falta de la tercera nau, fou consagrat el 1093, quedant unit a la canònica de l'Estany. Amb el temps, la comunitat de l'Estany va acumular un important patrimoni entre el Bages i l'Osona, i es convertí en el principal poder fàctic de la zona. El 1592 es van extingir les comunitats canòniques i el monestir va quedar secularitzat, però l'església de Sant Feliu no va obtenir la independència, sinó que continuà depenent de la canònica secular de l'Estany, que passà a ser regida per les Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona que actuaven com a senyors del monestir.
Tenim notícia sobre diversos retaules barrocs en aquesta església, que no s'han conservat. Al principi del segle XVII el retaule major estava dedicat, com és lògic, a sant Feliu i estava situat a l'absis (se'n conserva una foto: BELLPUIG, 1982: 47-48). Es va construir entorn dels anys 1638-41, i l'autor fou Josep Giol, membre d'una nissaga d'escultors de la vila de Centelles. El cost total va ser de 265 lliures, pagades en part amb llegats testamentaris. A la nau secundària hi havia un retaule dedicat a sant Joan Baptista i també a sant Joan Evangelista. De fet, en l'acta de consagració de l'església ja es diu que està construïda en honor de sant Feliu i de sant Joan, i molt possiblement ja des d'aleshores els dos altars principals reflectien la dualitat d'aquesta titularitat compartida. D'aquest retaule se'n coneix el contracte, del 1615, gràcies al qual sabem que el pintor i daurador fou el vigatà Joan Antic Claramunt, i també tot el detall del programa iconogràfic. És interessant com a testimoni de la devoció compartida entre els dos sants Joans, una particularitat que es constata en moltes manifestacions de la devoció popular però que és menys freqüent en el fet de compartir un mateix retaule. Finalment hi havia un retaule al capdavall de la nau secundària que estava dedicat a sant Sebastià. El pintor fou també Joan Antic, i els dos retaules van ser contractats en el mateix document. Sembla que l'origen de la devoció a sant Sebastià té relació amb episodis de pesta de mitjan segle XVI. A més, l'església tenia també altars i retaules del Roser i de sant Pere, aquests de situació imprecisa (GALOBART, 1996: 135-145). En aquesta època la parròquia es finançava mitjançant tres bacins o administracions: el Bací de les Ànimes, l'Almoina del Dilluns de Pasqua i el Bací de l'Obra. Aquesta tercera recollia diners per al manteniment de l'església. Els obrers o encarregats del manteniment de la parròquia eren dos, que s'elegien el dia 1 de maig i exercien el seu càrrec durant un any (FERRER i altres, 1991: 196). Aleshores l'església tenia també un benefici eclesiàstic fundat per Petro de Solerio i Raimunda Bach.
El 1775 s'ordenà la separació de Sant Feliu de Terrassola respecte de l'Estany, si bé no es va fer efectiva fins que va morir el darrer canonge, el 1809. El traspàs encara s'endarrerí per la Guerra del Francès fins el 1816, i l'any següent fou confirmada pel rei. En aquesta època, entorn de 1787, l'església va patir una transformació substancial: la seva orientació es va capgirar i l'interior es reformà, l'absis principal quedà suprimit i s'hi va fer l'entrada, i també es construí la rectoria al costat de migdia, al lloc on s'hi havia d'haver aixecat la tercera nau.
Pel que fa a la rectoria, hi ha notícies que apunten que entorn de 1589 ja s'havia adossat a l'església una primera construcció amb funcions de rectoria. Desprès d'un incendi, va caldre aixecar la nova rectoria al segle XVIII. Aquesta constava de tres naus i era de dimensions força superiors a la rectoria anterior. En aquest moment la parròquia aconseguí també una batllia pròpia i autònoma de l'Estany, que va durar entre 1780 i 1851, quan s'integrà dins del municipi de Santa Maria d'Oló. Més endavant hi hagué encara una certa controvèrsia sobre si aquest territori havia de formar part del partit judicial de Manresa (com Oló) o de Vic (com era fins aleshores). I el 1930 l'Estany va voler recuperar una part del terme, enfront l'oposició de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Aquests conflictes reflecteixen la situació de frontera d'aquest territori. Val a dir que la parròquia, formada pels diferents masos de la zona i aglutinada al voltant de l'església, va conservar ben vius un dinamisme i una identitat pròpia fins ben entrat el segle XX. El primer diumenge d'agost es celebrava la festa major.
Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou saquejada i es va cremar el retaule barroc obra de Josep Giol. L'aleshores rector, Silvestre Prat Torredeflor, fou assassinat pels anticlericals. L'any 1943 hi va entrar com a rector Josep Bellpuig, que s'hi va estar una quarantena d'anys. Ha deixat un treball inèdit en el qual recull algunes de les seves vivències a Sant Feliu i, entre d'altres aspectes, detalla les diverses obres i el procés de restauració que s'hi va fer. El 1950 es va arranjar el campanar. Anteriorment no tenia escala fixa, ja que estava concebut com a element defensiu, i tenia un soterrani que tal vegada havia fet funcions de presó. Mn. Bellpuig detalla alguns indicis d'un possible túnel d'escapada sota el campanar que conduïa cap a la riera. Més tard, entre 1974 i 1977, el conjunt va ser restaurat pel servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. En aquesta obra es van aprofitar pedres de la capella romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol, dins del mateix municipi, amb les quals es van reconstruir els absis i altres paraments interiors. El 1973 es van realitzar unes excavacions informals sota el paviment de l'església i es localitzà una cambra sepulcral subterrània o hipogeu a la nau principal, tal vegada del segle XVI. També van aparèixer restes constructives de difícil interpretació a la zona de l'absis, les quals podrien correspondre o alguna ocupació anterior o a una primitiva església preromànica. També en aquests anys (1970-1980) es van fer reformes a la façana principal de la rectoria, i l'any 1977 s'hi va adossar al darrere un nou cos rectangular. Per aquesta època el mossèn ja no hi vivia de manera regular i van fer-se càrrec de la rectoria com a ermitans Joan Raurell i Lurdes Garriga, els quals van impulsar múltiples reformes i arranjaments. El fossat i cementiri amb nínxols que hi havia a la part de l'absis fou suprimit i es construí un petit cementiri més a ponent. També es van reformar les restes de l'antic comunidor i es va fer l'arranjament general de l'entorn. Actualment l'església continua oberta al culte com a parròquia de Terrassola.

BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre; BARRAL, Xavier (1984). "Sant Feliu de Terrassola", Catalunya Romànica, vol. XI "El Bages", Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 396-399.
BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit).
FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). "Oló als temps medievals", "Època moderna i contemporània", Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 71, 196-197.
FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala).
GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 133-137.
OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). "Iglesia de Sant Feliu de Terrassola", Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1074-1080.
PLADEVALL, Antoni (1978). "Sant Feliu de Terrassola", "El castell d'Oló", dins A. Pladevall i J. Vigué: El Monestir Romànic De Santa Maria De L'Estany, Artestudi Edicions, Barcelona, p. 92-93, 108-114.
PLADEVALL, Antoni (1980). "Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Sant Feliu de Terrassola", Full Diocesà, núm. 3611, Vic 29 de juny de 1980.
SITJES MOLINS, Xavier (1979). "Sant Feliu de Terrassola, església de doble nau", Ausa, vol. VIII, Vic 1975-1979, p. 146-148.