Poua de les Berengueres Castellcir

Moianès
Al sud de la Riera de Santa Coloma a l'est del Collet de la Costa.
Al nord est de Sant Jeroni i a l'est de la riera del Sot de la Sorra.
711,6

Coordenades:

41.78363
2.14951
429326
4626103
08055-65
Patrimoni immoble
Edifici
Modern
Contemporani
Popular
XVII-XIX
Regular
Engolida per la vegetació. La cúpula està parcialment ensulsida.
Legal
BCIL 11150-I, Aprovació definitiva comissió urbanisme 14/03/2013
Fàcil
Sense ús
Privada
08054A002000540000JD
Cristina Belmonte (iPAT Serveis Culturals)

Construcció cilíndrica semisoterrània de més de 8 m de diàmetre i uns 6,7 m d'alçada, bona part de la qual està excavada al subsòl geològic. Correspon a una construcció de maçoneria, feta amb pedres sense devastar col·locades formant filades més o menys regulars. La construcció estaria coberta per una cúpula semiesfèrica que malauradament està completament ensulsida.

On arrencaria la cúpula i per la banda nord hi ha una obertura quadrangular, i també n'hi ha una altre al sud. A l'interior s'observen diferents encaixos que podrien estar destinats a sostenir les bastides que permetrien l'accés o els elements que subjectarien la politja d'extracció.
Per la banda nord, i a tocar del camí que transcorre paral·lel a la riera de Fonts Calents hi ha una construcció de planta quadrangular, possiblement una rampa, adossada a la cúpula que segurament estaria vinculada al procediment d'extracció i transport i d'entrada a l'estructura.
Actualment l'estructura es troba engolida per la vegetació, i no és visible ni el fons ni alguna de les obertures. Part del pou amenaça ensulsida.

Per la proximitat amb la Poua de Sant Jeroni, reben popularment el nom conjunt de "les Poues".

La necessitat i costum de conservar gel per a diferents usos ve d'antic i fou a partir de la segona meitat del segle XVI el seu ús es va generalitzar fins que, entre els segles XVII i XIX, va esdevenir un producte quotidià de primera necessitat, tant per motius gastronòmics (refresc de begudes, gelats o conservació d'aliments) com terapèutics. Fou una activitat molt important, clau per a les poblacions, fins el descobriment de l'electricitat i la possibilitat de fabricar gel de forma industrial.
Tot això va comportar un increment de demanda, i alhora va obligar a construir llocs d'emmagatzematge del glaç i la neu. L'activitat dels pous de glaç, allà on el clima ho permetia, es va estendre per tot Catalunya, amb nombroses construccions a zones com el Moianès o el Montseny, que abastien Barcelona.
El fet de poder conservar el gel des de l'hivern fins la tardor següent requeria d'una activitat important i d'unes construccions especialitzades amb un disseny específic. Els pous eren la tipologia més comuna en aquest tipus d'estructures, totes elles de pedra, i cobertes per una cúpula.
En qualsevol cas per a la seva construcció eren necessaris diferents elements, la proximitat de vies de comunicació i llocs de consum no molt allunyats, així com la proximitat de cursos d'aigua, a banda per suposat d'un clima apropiat.
El ges es treia de la riera, sèquia o estany quan havia assolit un gruix suficient, d'entre 20 i 30 cm. Seguidament, es trencava i/o tallava en trossos irregulars amb diferents eines, ja fossin palanques, tràmecs, magalls o serres, ajudats de motlles destinats a obtenir mides i pesos regulars. Un cop extret es transportava al pou, ja fos amb carruatges o animals de tir. Un cop transportat, s'emmagatzemava al pou. Sovint el fons i les parets del pou s'aïllaven prèviament amb brancatge, i s'anava col·locant el gel en capes successives separades amb palla o branques, així com amb gel picat; tot plegat per tal d'evitar la compactació i facilitar-ne l'extracció. Un cop ple, se'n tancaven les obertures exteriors amb portes de fusta o amb lloses que hi encaixaven, i es tapava amb branques. Tota aquesta feina mobilitzava força gent, en alguns casos podien ser fins a una cinquantena entre totes les tasques de recol·lecció, buidat, transport, col·locació, manteniment i buidat. Els beneficis econòmics també eren importants (només a la ciutat de Barcelona se'n consumien unes 700 tones anuals) i, conseqüentment, es van crear impostos específics.

AYMAMÍ, G. (2000): Aproximació als pous de glaç i de neu de Catalunya. Unió Excursionista de Catalunya, Barcelona.
DANTÍ, J., CANTARELL, C. i CORNELLAS, P. (2007): Els pous de glaç al Vallès Oriental. Consell Comarcal Vallès Oriental, Granollers.
RODRÍGUEZ LARA, José Luis. Aproximació a la Toponímia del Moianès. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2009. (Col·lecció "Camí Ral", núm. 30). NUET I BADIA, J (1970) : Els pous de neu del Montseny. Revista Muntanya, Agost.
PLADEVALL, A. (1994): Els pous de glaç i de neu a Catalunya. Espais (Barcelona) (DPTOP), 38: 45-51.
SOLÉ, Ll. (2006): Producció de gel a les economies pageses. El pou de glaç de Vilianna», Estudis d'Història Agrària (Barcelona) 19: 49-68.