Els pous de glaç eren dipòsits per emmagatzemar el glaç que es feia a les basses o geleres, prop dels rius o torrents, indrets on estava garantides les glaçades hivernals. En molts indrets del territori es documenta l'explotació del gel ja des del segle XIV. No obstant, a la zona del Moianès no s'inicia la seva explotació fins al segle XVI; moment en què l'ús de la neu i del gel en l'àmbit alimentari però sobretot mèdic afavoreixen la seva difusió. Davant aquest fet, es van iniciar la construcció de pous i dipòsits públics prop de les grans ciutat per garantir-ne l'aprovisionament. La zona del Moianès tingué el moment de major rendiment durant els segles XVII, XVIII i XIX, moment en que l'explotació i comercialització del gel representa una nova font d'ingressos. A Sant Quirze Safaja algun dels pous va estar en funcionament fins el primer quart del segle XX, malgrat l'aparició del gel artificial amb l'arribada de l'electricitat i els transports moderns. Aquests últims pous ja no comercialitzaven amb comerços o hospitals de Barcelona, sinó que eren per ús propi. Els pous de glaç són construccions soterrades o semisoterrades de planta circular i tronc cilíndric amb coberta de volta. Les parets estan construïdes de pedra de paredar revestides amb un arrebossat com a mecanisme d'aïllament. Moltes vegades una de les parets estava adossada a un marge en desnivell, fet que afavoria el canal de desguàs per l'evacuació de l'aigua de desglaç i per realitzar la neteja anual de l'estructura. El gel es recollia a l'hivern a les basses o rieres properes al pou. L'emmagatzematge consistia en col·locar una capa vegetal entre les capes de gel i a les parets del pou amb l'objectiu de perdre el mínim de gel. Un cop el pou estava ple es tapada amb una capa de terra per aconseguir l'aïllament i conservar el màxim de temps el gel.
