Pica de Can Font de l'Alzinar
Sant Llorenç d'Hortons

    Alt Penedès
    Can Font de l'Alzinar
    208

    Coordenades:

    41.45648
    1.82856
    402162
    4590095
    Número de fitxa
    08222 - 191
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Element arquitectònic
    Contemporani
    Segle
    XIX
    Estat de conservació
    Dolent
    En desús, i una de les piques està fragmentada.
    Protecció
    Inexistent
    Accés
    Fàcil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08220A014000030000PI
    Autoria de la fitxa
    Jordi Montlló Bolart

    Estructura formada per dues piques, de les que només se'n conserva una, i un dipòsit o cisterna d'aigua destinada a la fabricació del "caldo bordolés" (boullie bordelaise), i que es feia barrejant aigua i calç amb sulfat de coure per sulfatar la vinya. La pica està feta de maons sense arrebossar a l'exterior, però si a l'interior, per tal d'impermeabilitzar-la. És de planta rectangular (76 x 90 cm). La seva profunditat és de 90 cm. A la part interior s'observa les restes de color verdós característic de la barreja. El dipòsit, que està al seu costat, servia per recollir l'aigua de la pluja. És cilíndric i fet de rajols de ceràmica. El diàmetre és d'1'75 metres i 60 cm a la boca. La profunditat s'apropa al 2 metres. A la part superior hi havia un petit forat per on entrava l'aigua amb un petit fragment ceràmic que servia per impedir al màxim el pas de sorra i restes vegetals.

    Quan es sulfatava una vinya es feia a peu i amb la sulfatadora, amb una capacitat màxima de 20 litres, penjada a l'esquena. Per aquest motiu era usual que en una mateixa vinya existissin diverses piques com aquesta, per tal de no fer més feixuga la tasca del pagès.

    La masia de Can Font de l'Alzinar, l'any 1513 era d'Agnès, muller d'Antoni Miquel. Està documentada l'any 1587 ja amb el nom de casa d'en Font . Neix de la unió dels masos Maimó d'en Sarrovira, Badiguer, Pastor i Gibert. Abans de 1825 passa a mans d'Antoni Ravella Bosquets.
    Fou propietat del Comte d'Olzinelles, el qual la vengué a finals del segle passant al Marquès de Camps, de Girona, actuals propietaris.

    AA.VV (1986). Sant Llorenç d'Hortons; dins l'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya; l'Alt Penedès. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
    AJUNTAMENT DE SANT LLORENÇ D'HORTONS (2005). Catàleg de Masies i cases rurals; dins el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Sant Llorenç d'Hortons.
    BOSCH CASADEVALL, Josep Maria (2009). Diccionari de els masies de Sant Llorenç d'Hortons (ss. XVI-XIX), dins Programa de Festa Major de Sant Llorenç d'Hortons de 2009, pàgs. 17 a 23.
    ROSSELLÓ i RAVENTÓS, Joan (1986). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya, vol II l'Alt Penedès. Direcció General del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, pàgs. 124 a 133.
    ROVIRA TUBELLA, Ramon (1999). Unes primeres notes sobre les masies de la parròquia de Sant Joan Samora. Programa de Festa Major de Gelida o http://www.gelida.org/SLHortons/sjsamora.htm