El nucli antic del Papiol es crea al voltant del castell, el qual forma part de la xarxa de fortaleses que vigilava el curs del Llobregat i el camí d'accés a Barcelona.
El castell del Papiol està documentat el 18 de gener de l'any 1115, en un conveni pel qual Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, va cedir en feu als seus germans (Arnau Pere i Bernat Pere) el castell del Papiol, reservant-ne el dret per a ell. És versemblant, tanmateix, que el castell existís anteriorment. Tampoc seria estrany la presència de poblament primitiu en aquest indret.
El nucli més antic de la vila és delimitat pel carrer de Montserrat, a tramuntana, i pel carrer Major, a llevant, prop d'un fort desnivell del terreny; ja al segle XIX la vila es prolongà vers el NE. pel carrer del Carme (continuació del carrer Major) i carrerons adjacents, mentre que la urbanització de la part més occidental, que dona al Llobregat, és posterior.
Entre les cases antigues del poble podem esmentar Ca l'Adjutori i Can Pagès, al carrer Major. Cal Nina, al capdavall d'aquest carrer, coneguda també per l'Hotel, ja que durant un temps féu aquesta funció, fou construïda devers el 1915 i presenta detalls ornamentals senzills de tradició modernista. D'aquest estil és Can Bou, coneguda també per la Casa de Pedra, just sota el castell, obra de Salvador Valeri i Pupurull, del 1914, que aleshores era l'arquitecte municipal i que pertany a la segona generació d'arquitectes modernistes
