L’ofici de carboner

Matadepera

L’ofici de carboner a Matadepera està perfectament documentat com a una activitat pre-industrial de la mateixa manera que l’obtenció de calç, maons i teules, llenya o glans, pega o ginebre. Està relacionada directament amb el treball i l’explotació del bosc, i per tant, amb una clara intervenció de l’home sobre el paisatge.

Es tracta d’una activitat tradicional que a hores d’ara ha totalment desaparegut ja no al municipi, sinó a tot el massís de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac. D’aquesta, ens resta la memòria oral i l’enorme quantitat de places carboneres, súties i restes de barraques de carboner disperses en diferents indrets del massís. A la part urbanitzada del municipi, aquests elements han desaparegut majoritàriament, i la zona on encara se’n poden veure restes és al sud de la Torre de l’Àngel.

Després d’una intensa explotació, el bosc torna a recuperar-se i les restes d’aquella vida arrelada al medi natural només es detecten a través de les traces que han deixat en el paisatge.

A la zona de Sant Llorenç del Munt el carboneig sembla que no fou una activitat econòmica bàsica, sinó que era complementària a d’altres activitats. L’obtenció de carbó i sobretot de carbonet fou present fins ben entrat la dècada dels anys seixanta. I tot i que moltes famílies se’l feien ells mateixos, tradicionalment, suposava una font d’ingressos gens menyspreable. Aquest fet s’observa en la gran quantitat de súties, que no pas carboneres localitzades durant la realització del Mapa de Patrimoni. El carbonet, permetia millorar la situació econòmica de moltes llars. I en aquest cas, si la família no n’era la propietària,  podien comprar una partida de terra o el propietari els la cedia per tal de que a canvi de carbonet i potser alguns rals li mantinguessin el bosc net. Carbonejar en zones de difícil accés era una manera d’aprofitar la llenya sense que pesés; i és que la llenya, un cop carbonada, pesa molt poc, i per tant, és molt més fàcil extreure-la i transportar-la en sacs amb rucs que no pas arrossegar-la estellada. Per altra banda, deixar roures o rouredes a proximitat de les cases i dels masos era un fet lògic, perquè permetia recollir els aglans pel bestiar.

Carbonar era ben bé una feina poc valorada; normalment els carbones eren gent d’origen humil, es desplaçaven amb la família, fet que explica que malgrat la duresa de la feina, els fills aprenguessin l’ofici des de ben joves, al costat del pare. Les dones també hi participaven, passant el carbonet pel sedàs i posant-lo en sacs, per anar-lo a vendre. Però tots ells, tenien una cosa en comú: eren uns experts coneixedors del medi i vivien en llibertat.

Aquest fet comportava que els carboners passessin llargues temporades al bosc, entre els mesos d’octubre i fins a març, coincidint amb la finalització de la verema i la feina del camp. En el cas de Sant Llorenç del Munt podien aprofitar abrics, coves i balmes que muraven amb pedra i branques, o bé es construïen unes barraques molt característiques amb la mateixa matèria primera de les piles carboneres: branques, terra i pedra. D’aquesta manera aconseguien aïllar-se de la pluja i el fred mentre vivien a muntanya.

La construcció d’una barraca de carboner seguia sempre el mateix procediment: Dos grans troncs o bigues recolzats entre ells formaven un triangle vertical. Aquest espai es tapiaria amb un mur de pedra seca o troncs deixant-ne la part superior oberta que serviria de fumeral.

A la creu d’aquests puntals s’hi recolzava una biga que marcava la llargada de l’estructura. Si es reposava al damunt del terra la barraca quedava més baixa, mentre que s’hi aixecaven un muret de pedra o aprofitaven una roca l’habitacle donaria més alçada i més comoditat als carboners que havien de passar-hi una bona temporada. Un cop l’esquelet era a punt, es procedia a col·locar el costellam, és a dir, la brancada que ben encaixada amb restes vegetals com ginesta, o plantes de fulla llarga i terra aïllaria del fred i la pluja. Es deixava una obertura per porta. Normalment tenien un espai limitat per a cuinar i un altre per dormir. Aquestes construccions, encara que es tornessin a refer, eren llocs habitats durant generacions, igual que les places carboneres.

La jornada d’un carboner d’ofici o un pagès que complementava el seu jornal, començava a l’albada, i un cop encesa, ja no es podia deixar fins a obtenir el carbó. En canvi, si es tractava d’obtenir carbonet, amb un parell de dies ja n’hi havia prou. Si els carboners tenien la dona amb ells, era ella qui un cop a la setmana podia baixar al poble per avituallar-se de pa, gra sec, patates, i poca cosa més. De vegades, si pel camí hi havia algun mas podien aconseguir algun ou o una col. Però normalment, la dieta era força precària. La dieta es podia acompanyar d’alguna bèstia que haguessin caçat i del que recollien i recol·lectaven al bosc (herbes remeieres, bolets, fruits boscans...).

A partir dels anys cinquanta l’aparició de l’electricitat i el gas comportà la desaparició del carboneig, tot i que en alguns indrets de Sant Llorenç del Munt, encara es va continuar fent carbonet en bidons fins encara a principis dels anys setanta del segle XX.