L'Arpa
Folgueroles

    Osona
    572 m.s.n.m

    Coordenades:

    41.94443
    2.32309
    443891
    4643828
    Número de fitxa
    08083 - 182
    Patrimoni immaterial
    Tipologia
    Tradició oral
    Contemporani
    Segle
    XIX
    Jacint Verdaguer i Santaló
    Estat de conservació
    Bo
    Protecció
    Inexistent
    Inexistent
    Accés
    Obert
    Cultural
    Titularitat
    Pública
    Autoria de la fitxa
    Adriana Geladó Prat

    "Damunt de mon poblet hi ha una capella
    d'una roureda secular voltada,
    és son altar lo trono d'una verge
    d'aquella rodalia sobirana
    Era ma pobra mare, que al cel sia,
    sa més fidel i humil vassalla,
    i sent jo petitó, cada diumenge
    a dur-li alguna toia me portava,
    a son Fill oferint-me que em somreia,
    com jo, assegut en la materna falda.

    Un cap al tard tindria alguna pena
    puix ella féu l'oració més llarga
    i esgranà lo rosari més calmosa
    barrejant amb sos grans alguna llàgrima,
    i lo tornà a resar; li recaria
    sola deixar l'amor de la seva ànima.
    A l'empènyer la porta de l'església,
    un fill de Nàpols eixerit passava,
    duent al coll una arpa tota plena
    d'harmoniosa música d'Itàlia.

    Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
    un rajolí de notes li demana
    per la Verge Santíssima que es queda
    sola i de nit en la boscúria isarda.
    A un caire del portal lo jove es posa,
    i passa els dits per los bordons de l'arpa;
    quiscun llança una nota, melodia
    que amb melodies cèliques s'enllaça,
    murmurioses urnes que s'aboquen
    barrejant sa corrent immaculada
    de gemecs de neguit, himnes de festa,
    defalliment d'amor i crits d'hosanna.

    Lo temple escolta i, amb la boca oberta,
    apar que a la boscúria li demana
    si són los passarells que a voladúries
    hi solen refilar a trenc de l'alba,
    amb aleteigs i música divina
    desvetllant la natura endormiscada.
    La mare seia al marxapeu del temple,
    i jo, mig recolzat sobre sa falda,
    i a tres dits de mos ulls l'instrument músic
    omplia la rodona portalada.
    Jo, mentres l'ona cèlica bevia,
    primerenca regor de la meva ànima,
    a través de les cordes, fonts perennes
    per on lo paradís se m'hi vessava,
    a aquell bocí de món que coneixia,
    a la terra i al cel doní una ullada.
    Que hermosos los trobí! per la finestra
    de reixa d'or si jo els vegés encara!

    Vegí el Montseny engarlandat de boscos,
    vegí el Puigmal de cabellera blanca
    damunt la serra del Pirene altívol
    com un gegant al cim d'una muralla,
    i entre ells, estesa en son conreu, Ausona
    a prop del Gurri de lluentes aigües,
    com gentil segadora muntanyesa
    que dorm al peu de son falçó de plata.
    Més humil i més pròxima, l'església
    vegí de mon poblet, ramat de cases
    que com pollets esveradissos viuen
    a l'aixopluc de les maternes ales.
    Entre elles una n'obirí més xica
    que les seves veïnes i més blanca;
    lo fum sortia de la llar fumosa
    plena per mi de resplendors de l'alba.
    Mos companyons i companyones tendres
    feien a dalt del porxe la sardana
    i baixaven a l'hort, a rua feta,
    papallons joguinosos d'hora baixa;
    elles envers les roses que florien,
    ells vers on lo cirer vermellejava,
    no tant com les enceses barretines
    que s'hi veien pujar com una parra.
    Feien jocs d'innocència i de platxeri
    i corrien i reien i cantaven,
    i sa dolça cridòria me venia
    amb lo melós arpegi barrejada.
    Vegí el camp de mon pare, ros de xeixa
    crescuda amb sa suor. Vegí l'aubaga,
    los boscos i soleis, nius de mos somnis
    d'on lo més primerenc prengué volada.
    I vegí vostres peus i vostres cingles
    i vostres fronts, oh serres de la pàtria!
    i al pondre's damunt seu l'astre del dia,
    corona d'or irradiant de flama,
    engolir-se'l vegí l'alt Pedraforca
    fet un vesuvi atapeït de lava,
    i entre el floreig d'estrelles que naixien
    del vespre hermós entre les fosques ales,
    com aurora divina que em somreia
    vegí en lo cel la Musa Catalana!".

    Aquest poema és obra de l'escriptor i poeta folguerolenc Jacint Verdaguer. Probablement fou escrit a mitjans de la dècada dels anys 80 del segle XIX i està inclòs dins de la seva obra Pàtria, publicada l'any 1888. El poema fa referència a l'ermita de la Mare de Déu de la Damunt, situada a l'extrem nord-est del nucli urbà de Folgueroles, i als records d'infantesa del poeta en relació a aquesta, entre d'altres.