La Pubilleta de can Pi
Cervelló

    Baix Llobregat
    Avinguda de Núria, 1
    Emplaçament
    Sota del turó del Castell

    Coordenades:

    41.386569389029
    1.963400992505
    413331
    4582190
    Número de fitxa
    08068 - 240
    Patrimoni immaterial
    Tipologia
    Tradició oral
    Popular
    Segle
    XX
    Frederic Soler "Pitarra"
    Estat de conservació
    Bo
    La tradició i l’afició a recitar de memòria i en veu alta poemes amb fons narratiu, la majoria dels quals són tràgics i tristos, han perdut força, igual que l'excel·lència de la lectura en veu alta.
    Així, aquesta pràctica s’ha anat convertint en una activitat de gent gran i d’indrets nostàlgics i minoritaris. Tot i així, aquest poema és ben conegut no només al municipi de Cervelló, sinó que la seva temàtica de denúncia i crítica de la societat patriarcal el converteix en una obra de gran valor actual.
    Protecció
    Inexistent
    Inexistent
    Accés
    Fàcil
    Lúdic/Cultural
    Titularitat
    Pública
    Autoria de la fitxa
    Juana María Huélamo Gabaldón - Kuanum

    Aquest és un dels poemes més tràgics i dramàtics de la poesia Catalana, un relat que, probablement, reflecteix un fet real. Diu així:

    "Tenia cinc anys
    i, pels viaranys,
    com la perdiueta,
    de l’alba a la nit
    corria amb delit.
    Més maca pobreta!
    El rostre, preciós:
    or el cabell ros,
    la pell setinada;
    les dents, pinyonets;
    els ulls, estelets;
    de tots estimada.
    - Angelet del cel,
    tothom amb anhel
    li deia ma filla!
    Si creixes així,
    del Mas de can Pi
    seràs la pubilla.-
    Ella, sentir això,
    deia: - Oh! Oh! Oh!
    Que en tindré de coses!
    Que rica seré!
    Que maca aniré!
    Que flors i que roses!
    I anava al jardí
    i es guarnia allí
    el cap de ridorta,
    i feia ramells
    de llirs i clavells,
    i, volta que volta!
    Son pare era vell;
    sa mare, com ell,
    quaranta anys tenia.
    - No temis ja pas;
    pubilla seràs
    d’aquesta masia.
    - Angelet del cel
    tothom amb anhel
    li deia -, nineta!
    Si creixes així
    del mas de can Pi
    seràs pubilleta.-

    II
    El mas de can Pi
    un dia bullí
    de tanta gatzara.
    Hi havia bateig.
    Em sembla que veig
    al pare i la mare!
    El vell, alegroi,
    ja tenia un noi,
    que son desig era,
    - Veniu i mireu:
    ja tenim hereu.
    La meva fal·lera.-
    -La mare amb neguit,
    pensava, en el llit,
    en la seva filla:
    - Ja tot el que pot
    tenir és un dot.
    Ja no és pubilla.-
    La noia, jugant
    corrent i saltant,
    cridava, innocenta:
    - Ja tenim hereu,
    veniu i mireu.
    Ai, que estic contenta!-
    I la gent entrant,
    deia bromejant:
    - I doncs, filla meva?
    Què t’ha fet l’hereuet
    que diu que t’ha tret
    de caseta teva?-.
    El pare que ho sent,
    també li diu rient:
    - Sí, sí, és veritat, filla;
    l’hereu t’ho ha robat;
    ja t’ha desbancat,
    ja no ets la pubilla.-

    III
    - La noia d’en Pi
    van començar a dir
    està malalteta.
    Va trista per tot,
    no diu mai un mot...
    Què et passa filleta?
    - Res - ella va dient,
    i flors va veient
    i no se les posa.
    - Pren un llessamí,
    cull un tarongí,
    arrenca una rosa.
    - No -, diu quan ho veu -,
    tot és de l’hereu;
    ja no sóc pubilla.-
    I així es va marcint
    i es va esgrogueint.
    - Ai, la meva filla!
    Filla del meu cor!
    Què tens, món tresor?-
    plorant, li diu la mare.
    - Mare, no em beseu
    que són de l’hereu
    aquests besos d’ara.-
    Ja plora el petit,
    ja li dóna el pit
    la mare, angoixosa.
    - Ell me l’ha robat! -
    va dient, i s’abat
    la noia, plorosa.
    En va el pare diu
    amb l’afany més viu:
    - No temis, ma filla;
    per això no se’t treu
    si el nin és l’hereu
    tu n’ets la pubilla -.
    - Ai, no, pare; no!
    Pubilla no sóc-
    respon la pobreta.
    I així es va aflaquint,
    i així es va marcint
    com una floreta.

    IV
    Al mas de can Pi
    hi ha tant de tragí
    que tothom va en dansa.
    La noia se’ls mor.
    La mare, quin plor!
    Ja no hi ha esperança.
    - Mare, no ploreu;
    ja teniu l’hereu
    per a consolar-vos.
    - Ai, no, filla, no!
    Jo em moro, si no
    puc als dos besar-vos.
    Quan està en perill,
    tot el goig del fill
    ens mata la filla.
    Viu tu, mon tresor,
    i tu del meu cor
    seràs la pubilla.-
    - Vaig, mare, sentint
    que ja em vaig morint;
    vestiu-me blanqueta,
    i l’hereu, després,
    que us doni diners
    per fer la caixeta.
    Preneu llessamins
    colliu tarongins
    i feu-me’n garlanda.
    Si no ho vol l’hereu
    no me la poseu,
    ell, mare, comanda.
    - Filla del meu cor!

    La noia ja ha mort.
    La mare la plora.
    Un crit del cor treu:
    - L’ha morta l’hereu!
    I el veu a la vora.
    I, donant-li el pit,
    diu al nin petit:
    - El plor, per ma filla.
    Tu, hereu del tresor;
    però... del meu cor
    ella és la pubilla."

    L'artista i escriptor Artur Escoriguel Closas, que l’any 1919 va ser donat a dida al mas de can Pi, quan tenia tres mesos, i hi va viure fins a l’edat de cinc anys, explica com va conèixer la Pina, la mare de la Pubilleta de can Pi. Havia plorat quan recitaven el poema. 

    Frederic Soler i Hubert, conegut també amb el pseudònim de Serafí Pitarra (1839-1895), va traslladar una dramàtica història que la tradició explica va succeir al mas de can Pi, a aquest poema.

    El gran comediògraf i un dels impulsors del teatre català del segle XIX, va viure a la masia veïna que continua portant el seu nom i va ser coneixedor d'aquesta història.

    FERRÁNDIZ, Mercé. (n.d.) De masovers a Can Pi. Cervelló: Arxiu del Grup de Recerca i Gaudim Cervelló. Publicació núm. 8.

    ROIG; Maria Dolors (2011) “El mas de Can Pi, bressol d’un artista” Sauló, núm. 1. pp. 6-7. Cervelló: Segle Nou.

    SOLER, F. (n.d.) Poesies soltes. Barcelona: [s.n.].