La cultura de les herbes remeieres a Can Pèlecs

Matadepera

Les masoveres de Can Pèlecs, conegudes com les Albes, són dipositàries d’una llarga tradició de coneixements sobre les plantes i herbes remeieres, però també de les característiques i particularitats en l’àmbit gastronòmic.  Aquests coneixements els han anat adquirint, des de ben petites, per transmissió oral. Sobretot dels avis, que eren els qui cuidaven els nets perquè els pares tenien feina. L'AEB explica que quan anaven al bosc, amb l’àvia, la mare i una tieta paterna, a fer llenya per escalfar-se, l’àvia li anava explicant cada planta que es trobaven i perquè eren bones.

Resulta que les dues línies familiars de l’Alba provenen d’una mateixa família, ja que les dues besàvies eren germanes. En aquesta família hi h hagut molts herbolaris. Fins i tot, un dels farmacèutics del monestir de Montserrat.

Recol·lecten les plantes a la seva finca de can Pèlecs i al voltant. També en tenen de plantades a l’hort o jardí propi. Les principals plantes que cullen són la ruda, el marduix, la farigola, el romaní, el fonoll, la Maria Lluïsa, el poniol, les mentes, la sajolida, les lavandes com el cap d’ase, el plantatge, el blauet, cua de cavall, les calèndules, la rosella, la niella o les gavarres.  El que no cullen és l’orella d’os, ja que és endèmica de Sant Llorenç i s’ha de protegir.

Una mateixa planta pot tenir diverses aplicacions en funció de l’ús que se li destini: olis, cataplasmes, xarop, ungüents, tònics, coccions o barreges amb mel. Aquest darrer sistema s’usa molt pel bestiar per enganxar-ho al paladar de l’animal. Tot el que recullen és per consum propi. També fan conserves, formatge, llet condensada i làctics varis, ratafia, fumats de carns i peixos.

La recol·lecció s’ha de fer en nombres imparells a excepció del 12. Però el següent nombre imparell que es pot utilitzar no és el 13, sinó el 15. Per exemple, es poden collir 12 menats de farigola, però no 13. L’explicació de l’Alba és perquè els apòstols eren 12. Les aplicacions dels remeis es fan en cicles de 7, 9 o 21 dies. Es barregen tradicions populars d’origen desconegut amb la tradició jueva cristiana. Reciten oracions, apreses dels besavis, a l’hora d’aplicar cures, com ara trencar el cop d’aire o el mal de coll. No tant com un sentiment religiós, ens diu l’Alba Escalona. S’aventura a dir que potser era una manera d’estalviar-se problemes amb les autoritats civils i religioses en moments de fervor religiós i poca tolerància a la diferència i evitar, posant els sants com intermediaris, d’acusacions perilloses.

La collita grossa s’acaba per Tots Sants, que és quan s’ha de tenir el rebost ple. Després si la temporada s’allarga tot això de més i a l’hivern ja vindran noves plantes , però poca cosa (porros, cols, pastanagues i xirivies). Diu que després ve la primavera, quan s’acaben els cultius d’hivern i encara no es poden aprofitar els d’estiu. És el que coneixen com a fam de primavera. Explica que en aquest període mengen flors amb receptes que han anat passant de generació en generació des d’abans de la fil·loxera.

Amb l’experiència de generacions, han elaborat buna teoria sobre algunes plantes que tendeixen al vermell, que elles anomenen porpra. Diuen que aquelles que tenen els tons porpra són més efectives i vigoroses. També pel que fa a les plantes de l’hort. Quan han de fer tria per multiplicar, escullen les que tenen  aquests tons.

Quan, des de fora, es parla de les Albes, es pensa que es tracta d’una cosa de les dones de la família. Elles diuen que no, que són les circumstàncies actuals que només es visibilitzen elles, però que els homes de la família també han estat importants. Han arribat a ser set portant la finca.