Cal pensar que la comunitat de Santa Magdalena pertanyia a les deodades. Aquests grups eren en realitat grups de beguines formats per dones pobres, normalment vídues que s'acollien a unes regles molt senzilles i a una vida religiosa molt austera. Les deodades vivien amb senzillesa, recitaven comunitàriament l'ofici i pregaven amb assiduïtat. Pel seu sustent feien feines útils: filaven llana, blanquejaven roba, atenien malalts etc. Hi ha constància de la presència de grups d'aquest tipus en forces llocs del Vallès. Concretant-nos en les deodades de Castellbisbal, no es pot precisar amb exactitud la data de la consagració del seu monestir, però si que es conserven alguns documents que permeten datar la seva existència. Així per exemple, el 19 de novembre de 1216 es coneix un llegat de 6 diners a Santa Magdalena de Castellbisbal. Aquesta donació permet afirmar que ja es trobaven constituïdes a començaments del segle XIII. La visita pastoral del 1303 permet afirmar que les deodades de Santa Magdalena tingueren bona fama entre la població. Altres documents que aporten testimoni de la seva presència venen del 1329, 1375, 1390 i 1420. Finalment, el 1434, el Papa Eugeni IV decidí ajuntar el convent castellbisbalenc al barceloní de Montalegrel, que eren religioses de sant Agustí. Amb tot, la unió dels convents no es degué realitzar, ja que el 1508 encara hi havia monges vivien a Castellbisbal. La visita pastoral del 1508 mostrava la capella de Santa Magdalena i Santa Llúcia sense portes i sense ornaments. El 1698 les visites pastorals encara fan esment de la capella en un intent de restaurar-la que no es degué fer, ja que la visita següent del 1778 la ignora. RUIZ I ELIAS (1998: 53)
