L’església de Sant Cugat del Racó és una de les joies del romànic del Bages, documentada ja al segle X com una possessió del monestir de Ripoll.
Sant Cugat és un dels màrtirs autòctons catalans (com Santa Eulàlia o Sant Fruitós), tot i que caldria matisar que es tracta d’un emigrant procedent de l’Àfrica. A finals del segle III i principi del IV el nord d’Àfrica era un dels principals territoris amb implantació del cristianisme a l’imperi romà, mentre que la península ibèrica estava pràcticament per cristianitzar. Amb aquest panorama, dos joves de Cartago (a l’actual Tunis), Fèlix i Cugat (en llatí Cucuphas) van arribar a Catalunya amb la missió d’evangelitzar la zona. Fèlix es va establir a Girona i Cugat a Barcelona, on va exercir també la dedicació de mercader. Un cop delatat, Cugat va ser martiritzat al campament que hi havia a Sant Cugat del Vallès (Castrum Octavium), al lloc on actualment hi ha el monestir i on s’hi van enterrar les seves restes. Sant Cugat és un personatge històric però, com és habitual, en la seva biografia s’hi ha afegit un bon grapat d’elements llegendaris, sobretot quan es narren els fets sobrenaturals del seu martiri, que es caracteritza per ser extremadament dur.
En primer lloc el prefecte romà el va fer assotar per dotze soldats robustos, però Cugat va sanar miraculosament de les ferides, els soldats van quedar cecs i el prefecte va morir. El nou prefecte el va fer rostir en una graella untat amb vinagre i pebre. Novament, el màrtir va sanar, mentre que els seus botxins moren al foc. En un tercer intent el prefecte ordena cremar-lo en una gran foguera, però la flama s’extingeix i ell queda il·lès. En un quart intent el prefecte, desconcertat, el torna a tancar, però un resplendor celeste il·lumina la presó i fa que els soldats es converteixin. Després mana flagel·lar-lo amb assots de ferro, però la carrossa del prefecte s’incendia i aquest mor. Finalment, el nou prefecte (ja és el tercer), escarmentat i més prudent, no s’atreveix a aplicar-li més turments. Ordena que el passin per l’espasa. I així és degollat i mor. Segons la tradició, el 25 de juliol del 304.
La devoció a sant Cugat és força antiga (sobretot a partir del segle XI, o potser anterior) i està arrelada a tot Catalunya, tot i que també a França, on al segle VIII les seves suposades relíquies van anar a parar a un monestir de París. Antigament era patró dels geperuts i dels petits robatoris.
Sobre l’autor de la música dels goigs, Josep M. Castella i Molins (Artés 1910 – 2008), podem dir que fou músic, organista i compositor. Tenia una sabateria a Navàs i des de 1949 fins 1970 va dirigir la Societat Coral Cantaires Navassencs, amb un repertori de caramelles i cançons d’arreu. Va compondre sardanes, una sarsuela i música tradicional.
