Goigs a llaor de la Mare de Déu de Collbàs
Carme
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Els "Goigs de Nostra Senyora de Collbàs / Que es canten en sa devota ermita en lo terme de Carme ", són d'autoria anònima. L'exemplar conservat a l'Arxiu Parroquial de Carme no té cap tipus de numeració ni referència del tiratge. És un exemplar imprès sobre paper a una tinta (negre). Aquests goigs van ser impresos per Bellapuig Ysart, estamper d'Igualada. La caixa mesura 27'5 x 18'0 cm i la lletra es presenta a tres columnes. La imatge de la Verge de Collbàs, amb l'Infant en braços, és una fotografia de la talla custodiada a la parròquia de Sant Martí, que en el full apareix ornada amb dos testos amb arbres. A la part inferior del full s'ha imprès un “oremus”; tot plegat queda emmarcat per una orla formada motius florals i vegetals força esquemàtics. Al revers del full no s'hi ha practicat cap impressió.
Història
Els goigs, composicions popular de caràcter poètic a la llaor sobretot de la Mare de Déu, però també a la de Crist o a la dels Sants, es documenten per primer cop a Catalunya al segle XIII. La primera vegada que es troba documentada explícitament la paraula "goig" és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, però el goig més antic conservat es troba inclòs al Llibre Vermell de Montserrat, de finals del segle XIV, i porta el títol: "Ballada dels goigs de Nostra Dona en vulgar català a ball rodó"; aquest goig, tot i estar escrit en català en la seva major part, encara conserva fragments en llatí. La crítica literària ha relacionat els goigs amb el gènere trobadoresc, ja que una part del text és cantada per un rapsode i l'altra part la repeteix el públic. El nom prové dels set goigs de Maria (Encarnació, Nadal, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Davallada de l'Esperit Sant i Assumpció). Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec o una processó. Antigament, aquestes composicions solien ser anònimes i es transmetien oralment, tot i que a partir dels segles XVI-XVII es començaren a publicar de forma generalitzada, en forma de fulls solts i per iniciativa de les parròquies. Eren i són encara distribuïts durant les festes religioses i era habitual veure'ls penjats al cancells de les portes de les masies. L'estructura més habitual està formada per set estrofes de vuit versos heptasíl·labs (sis més la resposta), a les que s'hi afegeixen una entrada i una tornada de quatre versos cadascuna. La rima és consonàntica alternada i el ritme el dona l'accent en la tercera i última síl·laba de cada vers. Els goigs són impresos senzills, en fulls solts (de 30 per 20 cm, aproximadament) i amb una composició tipogràfica mantinguda amb poques variants fins avui en dia: una orla, formada amb elements tipogràfics o bé dibuixada, emmarca el títol, el text, la imatge de l'advocació i la música (que no apareix impresa fins al segle XVIII).
Bibliografia
BISBAL, M. Antònia; MIRET, M. Teresa; MONCUNILL, Conxa (2001): Els goigs a la comarca de l'Anoia, Ed. Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, p. 129-143.
