Forn d’obra de Can Bruguera
Fogars de la Selva
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Forn d’obra situat a mà dreta del camí rodat que mena a Can Bruguera, una cinquantena de metres abans d’arribar a la casa pairal.
Les restes conservades són un habitacle de planta rectangular de 2’5 m per uns 3 m de costat i un metre d’alçada aproximat. La façana i fogaina completament enfonsades i la graella sembla haver desaparegut. La neteja de la vegetació al seu interior ha permès veure restes muràries de diverses fileres de maó amb terrossos de mida important amb restes de rubefacció despresos de les paret.
A banda i banda del forn hi ha un amuntegament important de restes de teula, cairons, maó i rajols i escampats, entre les arrels dels arbres i matolls en surten d’altres, alguns trossos amb defectes de fabricació.
Al darrera d’aquesta estructura seguint l’orografia del terreny s’observen les restes de dues terreres; la primera, gairebé a tocar, i la segona, un cop travessat el camí d’accés a la façana de ponent de la casa.
Història
La majoria de cases grans de pagès acostumaven a tenir el seu propi forn per a la construcció. La seva ubicació no es feia en qualsevol lloc, sinó que depenia de tres factors: de la disponibilitat de terreres per a l’obtenció del fang; d’una font d’aigua, i del material combustible, la llenya o branquillons. A més necessitava d’altres elements constructius: l’era per batre i garbellar la terra; basses de decantació per l’aigua o si més no un indret on emmagatzemar-la, un cobert per guardar els feixos, la plaça de maniobra (més o menys gran) i un espai cobert però amb ventilació per assecar la producció amb una taula que facilitava la realització de teules i de preparació dels motllos, que eren de fusta.
El procés de producció començava amb l’extracció de l’argila d’una terrera. Depenent de la seva ubicació, es podria transportar en carro o amb una mula o burro carregada amb un parell de sàrries d’espart. De retorn, aquesta terra calia batre-la amb un rodet i un cop finalitzat el procés es garbellava per passar finalment a les basses de decantació. Un cop la terra havia absorbit l’aigua es convertia en fang que era pastat pels obradors fins a obtenir una pasta homogènia. Aquest tipus de bassa no acostumaven a ser massa grans, normalment feien uns 3 metres de llarg, per 1’50 metres d’ample i uns 0’80 metres de fondària.
Paral·lelament, en el cas de maons o cairons, els motllos s’espolsaven amb les cendres per evitar que s’hi enganxés el fang. Es deixava assecar en un lloc cobert i ben ventilat fins a que el terrissaire disposés de la quantitat necessària per a omplir el forn.
Un cop omplert el forn s’encenia amb els feixos de llenya i es vetllava perquè no s’apagués durant un o dos dies. Després d’aquest temps, es tapava la fogaina o cambra de cocció durant set o vuit dies més fins per permetre refredar la producció.
Bibliografia
AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.
BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró.
FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàg. 4 a 10.
FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.
FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). Fogars de La selva, temps ha. Fogars de La Selva: Edició dels autors.
