Forn de La Fornaca

Vilassar de Dalt

Conjunt de tres forns d'època romana excavats en un marge natural, fet que els dóna més estabilitat per suportar les cambres de cocció i aporta una millora en l'àmbit d'aïllament tèrmic. El seu emplaçament, amb l'abundància de matèria primera (argila), de combustible (fusta) i rica en aigua, i la seva orientació al vent de llevant, per facilitar la circulació de l'aire calent dins de les cambres, és idoni per la cocció de material ceràmic.
Els forns 1 i 2, catalogats per N. Cuomo di Caprio i F. le Ny com a forns romans de tipus I/a. De planta circular i doble cambra: la inferior (de combustió), i la superior (de cocció)separades per una graella sostinguda per columna central en la cambra inferior, de tir directe o vertical. Les cambres de combustió es troben excavades a l'argila natural, amb una columna central, reparada en diferents moments, de la qual arranquen 8 arcs radials que enllacen la columna amb els murs perimetrals aguantant la graella. Els 8 arcs radials configuren les obertures o xemeneies per a l'evacuació de fums i gasos, al mateix temps que permeten la cocció de les peces dipositades al damunt.
Les parets de la cambra de combustió presenten escorificacions i vitrificacions molt pronunciades a causa de les temperatures, que oscil·larien entre els 800-1000 ª C. Aquestes escorificacions resten en un perfecte estat de conservació en l'interior de la cambra de combustió del forn 2. La boca d'accés a la cambra de combustió es tropa tapiada al forn 1 i oberta al forn 2. Faria la funció d'entrada del combustible, neteja i reguladora del tir. De la cambra de cocció es conserva part del perímetre de les parets, arrencant de la mateixa argila, i tancant-se cap a l'interior formant una cúpula suficientment oberta per donar sortida al fum i als gasos. Sembla previsible que la cambra de cocció tingués algun tipus d'accés per a la introducció i la retirada de peces, no identificada pel registre arqueològic.
Pel que fa a la producció, estaríem davant de dos forns dedicats a la cocció de materials de construcció (ímbrex, tègula, i maons) i dolies (recipients ceràmics de grans dimensions). La tipologia dimensions dels forns, les restes aparegudes al forn 2 i la proximitat de l'abocador on trobem un 75% de material de construcció i dolia, ens indica una producció industrial de material ceràmic de gran format.
La datació gràcies a l'estudi arqueomagnètic de la Fornaca va consistir en la pressa demostres dels forns 1 i 2 en la seva posterior anàlisi al Laboratori de Paleomagnetisme dels serveis de Suport a la Universitat de Barcelona - CSIC. La direcció mitjana obtinguda pels dos forns, un cop comprada amb les corbes de referència, proposa una datació de la darrera cocció dels forns entorn el s. II dC.
La tipologia del forn 3 és completament diferent a la dels anteriors, i es catalogaria com a forn tipus I/c segons F. le Ny. Presenta una única cambra (de combustió i cocció), corredor d'entrada (praefurnium) i banqueta perimetral. És de tir directe, evacuant els gasos calents pels conductes excavats al perímetre de les parets. Excavat al marge d'argila, l'estructura va ser seccionada per aterrassaments moderns. Es tractaria d'un forn de calç. Conserva el praefurnium, corredor d'alimentació d'aire, combustible i neteja.