Forn de calç del Camí de la Senyora

Matadepera

Albert Antonell i Ribatellada, redescobrí l’antic forn durant una de les seves excursions al cim seguint les notes que Anton Vergés i Mirassó, deixà escrites en el seu llibre sobre Sant Llorenç del Munt (VERGÉS: 1871). Vergés indicava que la calç emprada en la reconstrucció del monestir fou produïda en un forn situat a tocar del camí de la Mola a una distància de mitja hora del cim “no vem tenir en compte las fatigues que costaria proveir-se de calç, fusta i obra en aquella altura, ni els objectes indispensables per a la decent ornamentació del temple, ni tampoc les mil gotes de suor que vem derramar en aquelles pendents”. “(...) L’11 de març del 1869 tenia en aquelles ruïnes un grup de treballadors amb l’encàrrec d’amarrar la cal´que havia fet coure en un forn que es troba en el camí de Castellar, a mitja hora del monestir. L’hivern havia estat beningne, però així que vem començar la restauració, van venir dies de fortes glaçades i així va aparèixer coberta de neu el cim de la muntanya”.

(...)en companyia de Joan Gros i Roca ja que era urgent prendre decisions per evitar que la pluja i les gelades dissolguessin la calç. Tots dos vem pujar per la canal de Santa Agnès(...)Dalt, en l’antic i arruïnat monestir, vem trobar els treballadors que no podien posar la calç perquè s’havia glaçat l’aigua de la profunda pica i, a més, els animals, que havien de portar la calç des del forn, relliscaven. Quan recordo aquella fatiga, dono gràcies al Senyor, a la seva Mare Santíssima i al màrtir Sant Llorenç ja que, la seva intervenció, em va lliurar de grans perills i de la inefable angoixa”.

Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues.

El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.

Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca.

Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita.

Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.