Una de les maneres tradicionals de limitar termes de territori ha estat la de l'utilització de pedres en forma i manera variada: des dels apilaments que assenyalaven els límits de les propietats rústiques i anaven augmentant sense cap ordre, o la col·locació d'una sola pedra de major grandària degudament treballada, que amb el temps van esdevenir en fites i mollons de formes poligonal o troncopiramidal en les que es poden llegir inicials, dates, noms i inclús poden presentar alguna mena de decoració: des de rebaixaments buixardats fets pel treball quasi delicat del picapedrer dins dels quals s'inscriuen inicials i noms de llocs o de propietaris, fins la talla encara feta per l'artesà, amb més precisió i delicadesa, d'elements iconogràfics. Podria ser que els pilars i guarda-rodes que encara es trobem en algunes de les nostres carreteres i que presenten una forma cònica, fossin el record d'aquells antics pilots de pedres que en origen devien marcar la partió de terres (AMADES, 1929). Una altre derivació interessant d'aquest tipus popular de senyalització es sens dubte, la cristianització de les pedres que assenyalaven la partió entre dos termes de població: les nostres creus de terme. En el cas de Súria sembla que de manera tradicional s'han marcat els límits de propietats de dues formes diferents: mitjançant pedres de gres i calcàries molt poc desbastades, de forma triangular, o bé per mig d'elements vegetals de consideració singular, com Losada (LOSADA, 2000) ha recollit en el cas del "Pi de Malla", localitzat a la Serra de Malla, que marcava el límit del terme municipal entre Súria i Callús.
