Església de Santa Cília
Tavertet
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Es tracta de les restes de l’església de Santa Cília de Sorerols, de nau única, sense absis, orientada de llevant a ponent. La coberta era amb volta de canó lleugerament apuntada.
Les seves mesures interiors són 9 m de llargada per 3,3 m d’amplada.
Al segle XVIII va ser reconvertida en mas, pel que es va suprimir l’antic absis i es va construir un forn, en el mur de l'antic arc triomfal que obria l'absis.
A migdia, s'hi obria una finestra i un portal adovellat, i a la part de ponent, hi ha vestigis de les dependències de la casa.
Es construïda en pedra lligada amb morter de calç i s'observen diferents aparells constructius.
Edifici inclòs al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de les NNSS 2003.
Història
La primera referència documental de l’església de Santa Cília és del segle XI, així com de la de Sant Miquel de Sorerols, en l'acta de consagració de Sant Romà de Sau.
A la capçalera s'hi observava un aparell constructiu diferent a la nau, pel que és possible que es reformés durant el segle XII.
Va tenir culte fins a l’any 1687, quan va ser unida al patrimoni de Tresserra, de la parròquia de Sant Bartomeu de Sesgorgues.
Al segle XVIII, va ser objecte d’obres de reforma per tal d’habilitar-la en masia i es va construir una nova capella adossada al mas.
Bibliografia
AJUNTAMENT DE TAVERTET (2003) Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Normes subsidiàries de planejament de Tavertet (text refós). Tavertet: Ajuntament de Tavertet.
BORBONET, A.; SANGLAS, J. (1999) Tavertet: el seu terme i els seus noms de lloc. Barcelona: Abadia de Montserrat, p. 59.
FLUVIÀ, J. (1994) “Santa Cília de Sorerols”. Els Cingles de Collsacabra, núm. 32. Tavertet: Amics dels Cingles de Collsacabra, p. 11-13.
GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2010) Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Tavertet).
PARÉS i GANYET, Q. (2001) La Despoblació rural i les masies del Collsacabra (2ª edició). Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, p. 312.
