La notícia documental més antiga de l'església de Sant Pere data de l'any 1015, coetània als primers esments del castell de Boixadors. Al segle XII apareix documentada en una relació de parròquies de la diòcesi de Vic, on es descriu que era una església de tall mitjà ja que pagava cinc diners al bisbe. A finals del segle XII apareix novament documentada en relació al castell de Boixadors i no es fins al segle XIV que torna a sorgir en la documentació gràcies a diverses visites pastorals. A finals del segle XVII, les dificultats econòmiques i d'accés semblen ser les causes d'un deteriorament. Així l'any 1688 s'esmenta la necessitat de refer la teulada davant la possibilitat d'un ensorrament. Segons la documentació, l'any 1771 hi ha la voluntat d'abandonar l'església i edificar-ne una de nova situada més a prop del nucli de població. L'any 1824, gràcies a una visita pastoral, es constata que l'església va quedar afectada pels diversos esdeveniments revolucionaris del primer quart del segle XIX, principalment pel que fa a la desaparició d'imatges i elements de l'interior del temple. L'any 1931 es va signar el contracte per la construcció d'una nova església i la casa rectoral. L'acord el van signar el rector de Calaf, Pere Farràs, rector de Boixadors, Nicolau Panadès i Rafel Vidal, comissionats del bisbe i Francesc Pujol, mestre de cases. L'església va perdre la categoria de parròquia, la qual va passar a la nova església.
