Església de Sant Miquel d'Oló

Santa Maria d'Oló

Per aquest altiplà hi passava el camí cap a l'Estany, que era també un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i continuava cap a Rojans, el mas la Careta i Artés. Això, junt amb les bones vistes de l'indret cap al nord, sobre la vall de la riera d'Oló i fins el Pirineu, ajuda a explicar l'existència de l'església, que al costat tenia un mas amb el mateix nom. No va passar de capella rural, dins de la parròquia de Santa Maria d'Oló.
Dels primers anys només se'n coneixen algunes dades disperses, com ara dos llegats testamentaris de 1130 i 1162. En els testaments de Guillem d'Oló (1203) i de Berenguer d'Oló (1205), que eren membres de la nissaga que ostentava la senyoria del terme, se l'anomena com a Sant Miquel d'Olzinelles, però després aquest topònim es va perdre. També apareix citada el 1270 i 1331, data en què el bisbe de Vic prohibeix que s'hi celebri missa els diumenges perquè això restava feligresos a la parròquia d'Oló. En una visita pastoral de l'any 1600 el bisbe va manar que s'havia de refer i enrajolar el paviment a prop de la porta.
Com és de suposar, l'església estava molt vinculada al mas Sant Miquel. Així ho demostra el fet que, el 22 de novembre de 1608, l'aleshores propietari d'aquest mas, Esteve de Sant Miquel, va firmar un contracte amb el pintor Joan Belill per pintar i daurar un retaule dedicat al sant titular de la capella. Aquest retaule es va fer, però no s'ha conservat. El fet sorprenent és que l'obra s'havia de pagar totalment en espècies; concretament, es valorava en dotze quarteres de forment i un porc a elecció del pintor, que s'havia de donar per la festa de Nadal. Joan Belill era un pintor i daurador mallorquí, nascut a Alcúdia, que s'havia establert al Bages i va treballar en aquesta zona i també al Moianès. Precisament aquests anys, entre 1607 i 1610, va treballar també en altres esglésies de la parròquia (GALOBART, 1996: 71-81).
L'any 1686 es té notícia que s'hi pot tornar a dir missa els diumenges i festes per donar facilitats als cinc masos que hi havia a la vora. Aleshores la capella i el mas Sant Miquel eren propietat de la comunitat de beneficiats de Moià. Al segle XVIII es van portar a terme les reformes ja esmentades; és a dir, la substitució de la volta i el sobre-alçament dels murs. Podria ser que s'haguessin fet entorn de l'any 1716, quan el mas Sant Miquel també fou remodelat.
La propietat de la comunitat de beneficiats de Moià va durar fins el segle XIX. Després Bonaventura Vilaressau va comprar el mas i el 1857 va refer l'església. El bisbe l'autoritzava per poder celebrar-hi missa, cosa que es feia només un cop a l'any, per la festa del seu patró. Ja a principis del segle XX el propietari sembla que era un tal doctor Feliu, de Cardedeu. El 1936 la capella va restar fora de culte, i entorn de 1950 el mas també va quedar abandonat, quan en van marxar els últims masovers. Ja a la segona meitat del segle van comprar aquesta finca i la de Torigues els germans Martínez, propietaris d'una serradora a Manresa, a la Pujada Roja. Posteriorment la va comprar Joan Casanova (propietari d'una empresa de materials per a la construcció). I el 2013 la va comprar Oriol Garriga, originari de Granollers, que hi està portant a terme un interessant projecte per crear un celler de vins amb la marca "Celler Sant Miquel d'Oló". En aquests darrers anys ha construït les naus d'un celler semisoterrat, ha consolidat estructuralment el mas i el 2014 va fer restaurar l'església. En la intervenció, que va comptar amb la participació de l'arqueòleg Eduard Sánchez, es va refer la teulada i el campanar d'espadanya.