El Molí de la Datzira
Castellcir
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Gran edifici de planta rectangular amb la façana principal, en un dels costats llargs, orientada a migdia. Consta de planta baixa, primer pis i planta sota coberta. Si bé l'aparell és de pedra mitjana desbastada lligada amb morter de calç i emblanquinada, les obertures estan fetes amb grans blocs escairats. Cadascun dels tres nivells té tres obertures, situades simètricament: a la planta baixa hi ha un gran portal coronat amb un arc angular de tres dovelles, flanquejat a l'esquerra per una finestra i a la dreta per una porta; a la primera planta hi ha tres finestres, la central amb un ampit simple; al nivell sota coberta s'aprecia com, de les tres finestres, la central va ser engrandida per esdevenir o un balcó o per afavorir la càrrega. Llevat de l'arc de l'entrada, la resta d'obertures són allindanades. La coberta, avui perduda, era a dues aigües en sentit longitudinal, de manera que un dels ràfecs vessa sobre la façana principal.
A l'angle sud-oest de la planta baixa s'hi reconeixen uns arcs que donen a un espai soterrani, relacionat amb la maquinària de funcionament del molí, accionada per l'aigua que hi arribava des de la resclosa a la riera de la Golarda (uns 800 m aigües amunt) mitjançant un canal obrat vora 1700 (com testimonien dues inscripcions amb l'any 1705). Annexat al lateral oest del molí, hi ha restes molt deteriorades d'una edificació. Segregat d'aquestes construccions, uns metres més al sud, hi ha un petit volum corresponent a l'antic forn del molí.
Història
El Molí fariner de la Datzira és a poca distància al sud-oest de la masia de la Datzira, entre aquesta i la riera de la Golarda. El seu origen, vinculat a una època de grans reformes a la masia, es trobaria entorn al 1700. La família propietària, de cognom Datzira, alternava la residència entre el mas principal i el molí, fins que definitivament s'instal·laren al molí i deixaren el mas per als masovers. Hi van viure fins el primer terç del segle XX, quedant després abandonat i en clar declivi (el que n'ha afectat l'estat de conservació). A principis de segle XX, el mas principal torna a estar ocupat per masovers, el que ha propiciat que el molí es mantingui net.
Bibliografia
AYMAMÍ DOMINGO, Gener i PALLARÈS PERSONAT, Joan. Els molins hidràulics del Moianès i de la Riera de Caldes. Barcelona: Unió Excursionista de Catalunya de Barcelona, 1994. (Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la UEC).
ERILL I PINYOT, Gustau, GUAL I PURTÍ, Jordi (fotografies) i MANENT I ORISTRELL, Llibert (cartografia). Monistrol de Calders: El poble dels pagesos enginyers. Moià-Monistrol de Calders: Gràfiques Ister. Ajuntament de Monistrol de Calders, 2006. (Col·lecció Pedra i aigua, 1).
GARCIA-PEY, Enric. Castellcir. Recull onomàstic. Barcelona: Societat d'Onomàstica - Institut Cartogràfic de Catalunya, 2005. (Col·lecció "Monografies", núm. 29).
PERARNAU I LLORENS, Jaume i PIÑERO I SUBIRANA, Jordi. Monistrol de Calders. La seva història i el seu patrimoni. Monistrol de Calders: Ajuntament de Monistrol de Calders, 1993.
RODRÍGUEZ LARA, José Luis. Aproximació a la Toponímia del Moianès. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2009. (Col·lecció "Camí Ral", núm. 30).
TARTER I FONTS, Ramon, La vall de Marfà: Aproximació històrica. Moià: Autor, 2012.