Creu de Terme de Sant Adrià

Sant Adrià de Besòs

Les creus de terme són monuments escultòrics que assenyalen els límits d'una població. Aquesta, en concret, assenyala el límit simbòlic entre Sant Adrià de Besòs i Barcelona. Al llarg de la història, la població adrianenca s'ha vist sotmesa a diferents intents d'annexions per part dels municipis veïns. El primer d'aquests intents es remunta al 1697 per part de Santa Coloma de Gramenet, la qual sol·licità l'annexió argumentant que degut a la invasió de les tropes franceses a Sant Adrià la població va quedar totalment destrossada i en absoluta pobresa, fet que incapacitava la seva administració autònoma. Això no obstant, el Bisbat la va denegar. El següent intent fou al 1859, tenint com a responsable l'arquitecte Ildefons Cerdà amb el seu pla d'eixample barceloní al marge dret del Besòs, situat als actuals barris de la Verneda, la Catalana, el Besòs i la Mina, per crear un gran parc que servís de pulmó de Barcelona. Aquest però, tampoc va prosperar. Anys més tard, el 1867, Santa Coloma ho va tornar a intentar, aquesta vegada al·legant que els veïns i les veïnes de Sant Adrià sumaven un total de 39 persones i utilitzaven tots els serveis de Santa Coloma, però de nou, aquesta petició no es va fer efectiva. El 1874 ho intentà la capital, que obrí un expedient per tal d'annexar totes les seves poblacions veïnes: Sants, Les Corts, Sant Gervasi, Sarrià, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí i Sant Adrià. La Diputació, però, la denegà de nou. En aquests intents d'annexió encara falta l'última ciutat limítrofa: Badalona, la qual va fer un intent al 1926 que, novament, resultà fallit. Així, i davant constants rebutjos, el 1929 Barcelona va executar un Reial Decret, on Sant Adrià es va veure annexionat pels seus dos municipis veïns. D'aquesta manera, el marge dret del riu Besòs passà a formar part de Barcelona, i l'esquerra, de Badalona. Aquest Reial Decret va tenir vigència fins el 22 d'abril de 1958, quan, per sentència del tribunal suprem, es va anul·lar. Aquesta creu de terme s'encarrega el 1944 al prestigiós arquitecte Josep Maria Pericas i Morros (1881-1966), qui va ser un arquitecte català entre el modernisme i el noucentisme, les obres del qual tenien una gran influència de Gaudí i del medieval romànic. La creu es va inaugurar aquest mateix any i se situà al mateix emplaçament on anys enrere ja n'hi havia hagut una altra, assenyalant el límit del municipi: entrant a Sant Adrià per la carretera de Mataró i en les proximitats de la sèquia Madriguera. La col·locació d'aquesta respon a dos fets generals: en primer lloc, secunda la iniciativa franquista, juntament amb Acción Católica, que propugna el restabliment de totes les Creus de Terme afectades durant la Guerra Civil; en segon lloc, fa referència al sentiment d'independència municipal dels adrianencs i les adrianenques.