Creu de cristall de roca Sant Pere de Riudebitlles

Alt Penedès
Museu Diocesà de Barcelona

Coordenades:

41.45366
1.70171
391563
4589933
08232-78
Patrimoni moble
Objecte
Medieval
Gòtic
XIII-XIV
Taller català o llemosí
Regular
Manquen diverses peces de cristall als braços i algun remat de la creu; tot això ha estat substituït per làmines de ferro
Física
Inventari MD
Museu Diocesà n. 154
Restringit
Cultural
Privada accessible
Dipositat a l'Arquebisbat de Barcelona, C/ Bisbe, núm. 2, 08002 Barcelona
ARQUEOCIÈNCIA- J.M. Huélamo
Marta Lloret Blackburn-Antequem, S.L.

Creu de cristall de roca realitzada a base de tallar el cristall formant peces prismàtiques de mides i geometria diversa: quadrangulars als extrems i centre de la creu, i ovoide i rectangular als braços, rematats per tres petits dodecàedres. L'ànima de la creu està formada per dues varetes de metall d'uns tres mil·límetres de diàmetre, encreuades, en les quals s'hi encasten les peces de quars. La magolla de la creu és d'aram daurat i està formada per dos quarts d'esfera acoblats, similars als que apareixen en creus d'argent de la primeria del segle XIV. Presenta decoració de traça gòtica i no se sap si és de factura catalana o llemosina.

A la natura existeixen molts cossos cristal·litzats que tenen propietats característiques de duresa, color, transparència i que descomponen la llum del sol en els set colors de l'espectre, especialment, el quars cristal·litzat o cristall de roca. Des d'antic es va emprar aquest mineral per a l'ornamentació. El seu aspecte immaterial feia que el seu valor superés molts cops el de l'or i la plata. Plini, per exemple, afirma que està constituït per l'aigua de pluja i una mica de neu, pel que, escrivia, no guarda la calor i es útil per a contenir begudes fredes. Aquesta creença de que mantenia el fred, unida a la seva natural bellesa, el van convertir en una matèria molt apreciada, així, per exemple, va ser costum en l'antiguitat, entre els etíops, recobrir els seus morts amb fragmentes d'una matèria transparent dita "hialos", que se suposa era cristall de roca, costum aquesta que sembla sobreviure en la d'acompanyar amb creus de cristall de roca els enterraments d'albats. A Europa hi va arribar ja en època romana i, posteriorment, a època medieval des del Pròxim Orient. En la fase medieval es va emprar el cristall de roca, a més de per a fer creus, per a vasos, reliquiaris, mànecs de ganivets, poms d'espases, etc.. Al segle XIV existia a París un important gremi de cristallers, o sigui gravadors de cristall de roca. De tota manera, el moment de màxim esplendor es dóna a la Itàlia renaixentista, moment del que coneixem artistes com Valerio Vicutino o Giovanni Bernardi (HUÉLAMO, 1993: 14-16).

Les creus de cristall de roca foren força freqüents a Catalunya, als segles XIII i XIV, encara que resten molt mal conegudes. Les peces de cristall es tallaven a l'Àsia Menor i foren distribuïdes pel comerç venecià. L'arxiu parroquial no dóna indicació de la procedència concreta de la creu, si era del temple, del Priorat o bé va ser una donació concreta. En la visita pastoral del bisbe Francesc Clemente i Sapera de l'any 1414 apareix la cita "Item visitavit vestimenta sacerdotalia: duos calices et custodiam argenteos atque crucem cristallinam, libros..". Així mateix en la visita pastoral del bisbe Jaume Català i Albosa de l'any 1891es parla de "una cruz procesional, una de plata, otra de metal y una de cristal para los párvulos", la qual cosa confirmaria la notícia de que servien per a l'enterrament d'albats.

DALMASES, N.; MONTOBBIO MARTORELL, "Anònim. 221. Creu processional" Thesaurus. Catàleg de l'exposició. Museu Diocesà de Barcelona. HUÉLAMO GABALDÓN, J.M. (1993) "La producción de vidrio soplado en las comarcas de Barcelona desde la Edad Media hasta los comienzos del siglo XX. Revisión bibliográfica y trabajo de campo". Fundació la Caixa. Document mecanografiat.