La cova, coneguda des de fa molts anys, fou ocupada com a amagatall durant la Guerra Civil. l'any 1971 la cova fou redescoberta per 2 membres de Recerques i Exploracions Subterrànies del Grup Espeleològic del Centre Excursionista Pirinenc, que li donaren el seu nom actual. En la seva exploració de la cavitat hi recolliren ceràmiques superficials que foren lliurades a l'arqueòleg Ramon Viñas. Poc després, aquest i Domènec Miquel topografiaren la cavitat. L'any 1975 s'excavà un sector per part de R. Viñas, D. Miquel, A. Martín i M.A. Petit, amb el permís del Director del Museu Arqueològic de Barcelona. Un any més tard A. Martín i M.A. Petit, n'excaven un altre sector. Malauradament aquell mateix any el jaciment arqueològic fou pràcticament destruït com a conseqüència d'actes vandàlics.
En els treballs arqueològics esmentats, es constatà que l'estratigrafia estava força malmesa. Es trobà ceràmica pertanyent a grans vasos de superfícies grolleres i profundament decorats amb acanalats, que permeten situar-les del darrer moment d'ocupació que pertany al bronze final II. Per sota, hi havia alguns materials carenats i decorats amb incisions datables d'un moment anterior als descrits, possiblement del bronze inicial. Responen a formes rectes o bombades (formes cilíndriques, bols i derivats) amb llengüetes. Més avall, es van documentar les restes característiques de la cultura de sepulcres de fossa, amb vasos de superfícies allisades o brunyides amb les formes carenades, que cronològicament se situarien en el neolític mitjà–recent. Entremig i per sota de grans blocs de pedres hi ha testimoni d'un grup epicardial, que conservava alguns vasos complets, però trencats per blocs caiguts. No es pogué distingir si realment es tractava d'un sol nivell epicardial o bé de dos de diferenciats: cardial i epicardial, ja que les enormes pedres impossibilitaren la continuació dels treballs.
